Els Gentilhomes de la Ciutat

Capítol 4 - Santa Eulàlia

Narrat des de la perspectiva de Màrius.

- No m'ho puc creure... Dius que et va regalar una medalla?

- Com ho sents, Clàudia. Em vaig quedar tan parat com tu.

La Clàudia m'havia vingut a veure, jo estava plegant roba al taller i endreçant, portava tot el dia treballant. L'endemà havia quedat amb en Roger i volia deixar-ho tot enllestit.

- Doncs això ja està fet, Màrius...

- El què?

- Aquest noi i tu, home...! És claríssim que en Roger està per tu... I tu estàs per ell. Així doncs ja es pot dir que esteu festejant!

- Au va calla... - em vaig, posar una mica nerviós i vaig seguir amb la feina.

- T'has posat vermell... Què et passa que et fa vergonya parlar del teu xicot...?

- Clàudia...!

Ella va riure...

- No és tan senzill com sembla, ja m'entens... Et recordo que als que són com nosaltres els pengen. Si se n'assabentés algú ens podria dur molts problemes. Una mica més de discreció.

- Tens raó, perdona. - la Clàudia a vegades no tocava massa de peus a terra, vivia en el seu món i ho veia tot molt fàcil, vivia sense ser conscient dels perills, però era comprensiva, i sempre que podia et donava un cop de mà-  De debò l'estimes, Màrius?

- Em sembla que sí... Realment sí. Estar amb ell em fa sentir tan bé... Tan protegit, tan estimat. Mai no m'havia sentit així. 

La Clàudia va deixar anar un "Oh" d'entendriment, semblava que li fes gràcia veure'm tan enamorat d'en Roger. La veritat és que ni jo mateix em reconeixia, al seu costat em sentia més valent, més segur, però també més tendre i més vital. Em sentia millor. 

- Deixa'm que et faci una pregunta - quan la Clàudia deia aquesta frase em feia tremolar -, us heu besat algun cop?

- Mira que ets tafanera, eh...

Me la vaig treure de sobre i vaig pujar dalt d'una escala per endreçar els prestatges alts...

- Sí o no...? - inquiria ella. 

- No n'has de fer res, d'això, tu. 

Em mirava amb uns ulls de corder degollat, com suplicant-me que li expliqués.

- Sí, és clar que sí... Més d'un cop, i de dos...

- Ho sabia! - va ver ella amb un bot d'alegria - I...

- "I..." què?

- Què més?

- Doncs res més, Clàudia...!

- De debò? -  no s'ho creia.

- De debò. Això és tot. No sé, tampoc hem tingut... "Intimitat", com a tal, en realitat... Més aviat... Ara no sé perquè t'explico tot això. Mira, del que fem en Roger i jo no n'has de fer res. Ell és un cavaller i jo també.

- Sí, segur... I quan us torneu a veure?

- Demà. - vaig dir jo tot il·lusionat - Anirem a la missa major de la Catedral, després a veure la processó de Santa Eulàlia, i en acabar m'ha demanat que li ensenyi els carrers on va tenir lloc el martiri de la Santa.

- Déu meu, quin parell... Esteu ben tocats del bolet, tots dos. Potser sí que esteu fets l'un per l'altre.

Li vaig fer una ganyota i ella me la va tornar. Va tocar la campana de Santa Maria del Pi, eren dos quarts de sis.