Els Gentilhomes de la Ciutat

Capítol 6 - Quaresma

Narrat des de la perspectiva de Màrius

Era una tarda de divendres, segon divendres de Quaresma. El carrer estava tranquil, el dia estava una mica ennuvolat i feia vent. En Roger m'havia dit que em passaria a recollir en tocant les cinc així que vaig sortir a esperar-lo al portal de casa. Les campanes de Santa Maria del Pi van tocar les cinc, i en Roger no va trigar a aparèixer.

- Has sortit a fora a esperar-me? - em va dir.

-Tenia ganes de veure't... On vols que anem avui?

- Avui no fa gaire bon dia... Què et sembla si anem a casa meva?- em va proposar ell amb un mig-somriure als seus delicats llavis - A més, els meus pares no hi són, han marxat uns dies a visitar uns parents fora de la ciutat, no tornaran fins diumenge. Si vols et pots quedar a dormir. Què et sembla? 

Una gran emoció em va envair, vaig intentar dissimular però cerc que en Roger se'n va adonar...

- M'encantaria! - li vaig contestar sense poder evitar esbossar un somriure.

Ell va somriure i em va abraçar.

La casa d'en Roger era un palauet molt luxós, jo ja hi havia estat algunes vegades, però no deixava de meravellar-me. Encara que pel meu ofici estava força acostumat a visitar cases de famílies importants, el fet d'entrar-hi com a hoste i no com a empleat ho feia especial, em sentia com si fos el convidat del rei. O més aviat com si fos el convidat del príncep, l'amant del príncep...

La vivenda era molt antiga, pertanyia a la família d'en Roger des de feia moltes generacions. El complex s'estructurava al voltant d'un gran pati interior, curosament decorat amb relleus a les pedres, al pis de baix hi havia les cavallerisses, les cuines i les cambres del servei. A través d'una imponent escala s'accedia als pisos nobles. Al primer hi tenien un gran saló, una biblioteca enorme i més cambres dedicades a la vida social, al tercer pis, les habitacions. Cinc persones de servei, una cuinera, un majordom, un mosso i dues minyones tenien cura de tota la hisenda.

- Onofre, serem a la biblioteca. Et prego que no ens destorbis, si necessitem quelcom ja t'avisarem.

- Sí, senyor Roger.- digué l'Onofre tot retirant-se.

En Roger em va deixar un dels seus batins, era verd amb brocats vermells, ell en duia un de blau. A fora plovia. Estàvem tots dos asseguts en unes butaques de la seva biblioteca, prop del braser, passant l'estona entre llibres a la llum de les espelmes... Xerràvem, de tant en tant llegíem, i també ens fèiem alguna carícia... Definitivament els dies de pluja eren els millors. Notava a en Roger una mica capficat, però. Era com si li passés alguna cosa...

- Ja t'he fet preparar la cambra de convidats - em comentava - està davant per davant de la meva. Ja veuràs com hi estaràs molt bé.

- He de dormir tot sol? Potser tindré una mica de por amb els trons... - li deia jo, juganer - Em vindràs a fer companyia? 

- M'ho pensaré...

- Tenint la casa per a nosaltres sols podem fer tota la gresca que vulguem...- deia jo acariciant-li la mà.

- Pensa que estem en Quaresma, encara.- va dir ell, amb un mig somriure forçat.

En Roger estava incòmode. Finalment vaig decidir deixar-me d'embuts i fer la pregunta

- Et passa alguna cosa Roger? Des que hem arribat a casa teva que estàs estrany.

Es va aixecar de la cadira i es va allunyar de mi evitant la conversa. No m'agradava veure'l patir. M'hi vaig acostar, amoïnat i el vaig abraçar per darrere. En Roger feia molt bona olor.