Els Gentilhomes de la Ciutat

Capítol 1 - Sant Antoni

Narrat des de la perspectiva de Roger.

Aquell matí em van despertar els sorolls dels carros i les campanetes, i la remor dels pagesos que garlaven i reien feliços. La meva finestra dóna al carrer, i a primera hora del matí sempre s'hi escola el sol i qualsevol soroll que hi hagi al carrer. Em vaig aixecar del llit i vaig veure per la finestra la corrua de bestiar i carros enramats que enfilaven avall del carrer Montcada. Llavors hi vaig caure: "17 de gener, Sant Antoni..." Cada any per aquesta data, tots els ramaders i pagesos de la ciutat i del pla es dirigeixen a la romeria, per honorar al seu patró. Van fins al portal de Sant Antoni i allà el frares del convent els hi tiren l'aigua beneïda a les bèsties. Un costum ben curiós.

Em vaig desemboirar una mica, i vaig fer sonar la campaneta. A la meva crida va venir l'Onofre, el majordom.

- Ha dormit bé, el senyoret...?- em preguntà, inclinant-se lleument.

- Perfectament, Onofre. Porta'm el vestit verd.

El vell Onofre l'anà a buscar i m'ajudà a vestir-me com cada matí. Aprofito per presentar-me, el meu nom és Roger, Roger de Sant Marc. Per Sant Andreu vaig fer els 18 anys. Visc a la ciutat de Barcelona, en un palauet al Carrer Montcada. Per a que us feu una idea, aquest palau pertany a la meva família des de fa moltes generacions, els barons Sant Marc som una de les famílies nobles més destacades de la Ciutat Comtal. Sóc el que podríem considerar un Gentilhome, però a mi mai no m'ha agradat fer-ne gala, ho trobo mesquí. 

El meu pare es diu Emili i la meva mare Maria Isabel. La meva mare viu obsessionada amb Dante i Virgili, i el meu pare es passa el dia administrant totes les finques que té. Cap dels dos no em fa gaire cas, però això no em molesta gaire, al contrari, així puc voltar al meu aire i fer el que em vagi més bé.

- Quina hora és, Onofre? - li vaig preguntar mentre m'ajudava a cordar-me les llaçades de l'armilla.

- Tot just les campanes de Santa Maria han donat les set, senyor.

- Avui és dia de Sant Antoni, oi Onofre?

- Sí, senyor - contestava ell mentre m'ajudava a calçar-me i em posava les sivelles de les sabates.

- Em sembla que baixaré fins al portal de Sant Antoni a veure els romeus.  Ni que sigui per passejar una mica i veure gent... Acosta'm la jaqueta.

Després d'haver-me vestit em vaig asseure davant del mirall. Em vaig fer el nus del coll i m'hi vaig posar una agulla, res ostentós, una agulleta discreta amb una perla i un parell de brillants. Em vaig pentinar suaument amb els dits. Duc els cabells molt llargs, ben bé fins a l'alçada de les espatlles. Ja sé que no és gens comú, però a mi m'agrada. Mai no he estat amic d'aquesta moda de les perruques empolvades, a més trobo que tinc els cabells prou bonics, llargs i arrissats, la nineta dels ulls de la mare.

Vaig baixar al menjador a esmorzar, els meus pares eren a taula. El pare menjava sense aturador, capficat en les seves coses, la mare anava rosegant mentre llegia un dels seus llibres.

- Bon dia, Roger... Matines molt avui... - comentà la mare sense alçar els ulls del llibre.

- Sí, mare... El soroll dels carros dels camperols no m'ha deixat dormir més. - vaig seure a taula i l'Armanda, la criada, em va dur l'esmorzar - Gràcies.

- Aquests pagesos només saben fer soroll... - va dir el pare. A l'instant la mare li va retreure:

- Ai, Emili, com ets... Deixa'ls estar un dia que fan festa... - i anotà alguna cosa en el seu llibre.

- Em sembla que baixaré a veure com arriben els romeus al portal de Sant Antoni per beneïr les bèsties... - vaig mormolar.

- Quina estampa més pastoral! - va dir la mare i va esclafir una riallada. El pare va alçar la vista cap a mi.