Els Gentilhomes de la Ciutat

Capítol 7 - Santa Madrona

Narrat des de la perspectiva de Roger.

Feia un dia assolellat, de principis de primavera, tot just començàvem a desfer-nos del fred de l'hivern. Feia tres dies que el sol brillava damunt de la ciutat. Era 15 de març. En Màrius i jo vam sortir amb els cavalls en direcció a Montjuic, a l'ermita de Santa Madrona.

Ens vam trobar puntuals davant l'Església del Pi i vam emprendre la marxa cap al portal de Sant Antoni. En Màrius duia el mateix vestit groc que portava el dia que ens vam conèixer, però ara, a la solapa hi lluïa la medalla de la ciutat que jo li vaig regalar. Jo també duia la meva, doncs l'ocasió s'ho mereixia, celebràvem la festivitat de Santa Madrona, que encara que ara restés oblidada havia estat patrona de la ciutat de Barcelona.

Travessant el Portal de Sant Antoni vam començar a avançar en direcció a l'ermita. Estàvem pràcticament sols amb el paisatge. La veritat és que no coneixia gens aquella zona, en Màrius sí i per això em guiava. En aquelles darreres setmanes en Màrius i jo havíem continuat veient-nos amb freqüència, i havíem començat a escriure el nostre tractat sobre les tradicions. Al principi semblava que era només una excusa per veure'ns, però a poc a poc ens vam anar engrescant i ja teníem els primers sis capítols. La idea era recollir el màxim d'informació al llarg de l'any i per això vam fer una llista sobre totes les celebracions que coneixíem per a visitar-les i aprofundir. Per aquest motiu ens dirigíem a Santa Madrona.

Vam pujar fins a l'ermita. Era una petita edificació, humil però molt bufona. Vam lligar els cavalls i vam entrar-hi, es veia que l'edifici havia estat reformat no feia gaire. Hi havia quatre bancs de fusta i un petit altar amb la imatge de la santa envoltada d'espelmes i alguns rams de flors, tot plegat era molt humil però acollidor. Allà ens va rebre l'ermità a qui en Màrius li va preguntar per la història de la Santa mentre jo anava prenent notes.

- Santa Madrona va néixer en una vil·la romana en aquesta zona, i en quedar òrfena, se'n va anar a viure a Tessalònica i allà va morir martiritzada per la seva fe. Un temps després de la seva mort, uns comerciants francesos van comprar el seu cos per a treure benefici de l'espoli de les relíquies i el van embarcar en un vaixell rumb a Marsella, però una tempesta molt violenta els va obligar a refugiar-se al port de Barcelona, i cada vegada que intentaven salpar, esclatava una nova tempesta i els hi impedia la marxa. I no era altra cosa que la voluntat de la Santa, que volia quedar-se a la seva ciutat d'origen.

- I des de quan se li fa culte a la ciutat de Barcelona? - preguntava en Màrius.

- Des de fa molt... - replicà l'ermità - Va ser una de les primeres patrones de la ciutat. Santa Madrona és advocada contra les febres malignes, és protectora dels navegants, proporciona pluja i soluciona assumptes difícils. Al 1563 es va declarar la festa de precepte, i un any més tard la van fer copatrona per vot popular, però ara ben poca gent se'n recorda d'ella.

I es va quedar mirant la imatge de la santa amb una certa malenconia.

- I això a què es deu? - li vaig preguntar, i ell respongué:

- Modes, costums... Les devocions canvien, els vots de poble es deixen de celebrar i la gent s'oblida d'alguns sants antics com Santa Madrona o Sant Sever, i comença a venerar-ne de nous, perquè els hi compleixen promeses o els treuen les pestes i les plagues.

- Com la Mare de Déu de la Mercè. - vaig fer jo.

- Exacte. - assentí l'ermità - Abans, quan la ciutat patia sequera, s'organitzava una processó que partia de la Seu i venia fins aquí, passant pel portal de Sant Antoni. Aleshores, sota pal·li, era portat a la Seu el cos de la santa, i després era retornat de nou a l'ermita.

- I les seves relíquies encara són aquí? - inquirí en Màrius.

- Ara són a la Catedral. Les van treure per preservar-les dels atacs durant la Guerra dels segadors, que van destruir l'ermita. Des que la vam reconstruir que provem de fer-les tornar, però no hi ha sort, el capítol catedralici les reté i no hi podem fer res. - sentencià l'ermità - Però és un goig veure que hi ha joves com vosaltres que s'interessen pels costums i les devocions de la ciutat. Podria saber perquè ho anoteu?