Narrat des de la perspectiva de Roger.
De tard o de primer, Carnestoltes pel febrer, diu la dita. Era dijous gras, la campana havia tocat dos quarts de nou, l'Onofre m'estava ajudant a vestir-me. Havia sopat d'hora, tenia pressa per marxar cap al ball de màscares al que ens havia convidat l'amiga del Màrius. Aquella Clàudia semblava simpàtica, em queia bé.
L'Onofre em va ajudar a posar-me la capa. La disfressa que duia l'havia encarregat al taller dels pares del Màrius. Realment en sabien molt de fer la seva feina, aquell vestit era exquisit. Havia demanat un conjunt d'estil venecià, com els que duien els cavallers del segle passat, amb un gipó de vellut carmesí, i unes calces amples a joc. El coll anava tot guarnit amb valones de puntes i a les cames, unes mitges vermelles. El conjunt quedava complet amb un barret de patge amb ploma i una capa curta que es posava de cantell, també de color carmesí .
La màscara que duria era d'estil venecià, el que se'n diu una mitja careta, vermella i amb tot de filigranes daurades. Em vaig col·locar la medalla de la ciutat al pit, com sempre feia quan era alguna celebració important. Tenia moltes ganes de veure com seria la disfressa d'en Màrius, no me n'havia volgut dir res i ho havia mantingut en secret tot aquell temps. Estava una mica nerviós, i francament intrigat.
Vaig posar-me els guants, la màscara i el barret i vaig baixar a la sala on hi havia els pares.
- Pare, mare, ja me'n vaig.
- Molt bé, fill, passa-t'ho bé... - va dir la mare, i no va ni aixecar la vista del seu llibre.
- Tornes a sortir amb aquell "sastreret", avui? - em va dir el pare mentre em mirava de manera inquisitiva.
El pare era un home força estricte, i em feia por que sospités alguna cosa. Vaig empassar saliva i li vaig respondre:
- Sí. Anem a un ball de màscares a la Casa dels Despujol.
- I on cau, això, si es pot saber? - insistia el pare.
- Ai, Emili, deixa'l estar. - intervení la mare - El noi ja és gran, no pateixis tant... Deixa'l que gaudeixi, que avui és Carnestoltes!
El pare s'ho va pensar un moment i va concloure:
- Au vés. Però vigila, que aquesta nit hi ha molts borratxos i molts delinqüents pel carrer.
- Així ho faré, pare.
Vaig inclinar suaument el cap i amb l'energia renovada vaig sortir al carrer. L'ambient era d'indiscutible festa, gent amunt i avall disfressada, fent gresca i xerinola, música que s'escapava dels salons i dels carrerons més humils, alegria, riallades, petards... Havia arribat la festa del llibertinatge i de la permissivitat per excel·lència, havia començat el Carnaval! Em sentia lliure, i sota la disfressa em sentia diferent, era com si no fos jo mateix, per una nit em convertia en algú altre.
Vaig creuar-me un grup de mascarons que feien comèdia, duien vestits de sac, esquellots i unes carotes grotesques, i empaitaven a la gent amb bufes i fuets. Em van fer riure, vaig pensar que deuria ser molt divertit fer això. Em sentia poderós, aquella nit. Tot era possible i jo estava disposat a fer qualsevol cosa.
Vaig arribar davant de casa d'en Màrius i vaig trucar a la porta. mentre esperava que baixés observava tota la gent que anava passant pel carrer, i darrere de la màscara fins i tot la meva manera de mirar havia canviat, els meus instints més primaris afloraven i em tornava més i més descarat.
Es va obrir la porta de casa d'en Màrius i la visió em va deixar clavat allà on era.
- Ja sóc aquí.
أنت تقرأ
Els Gentilhomes de la Ciutat
عاطفيةDos joves, dos gentilhomes, en Màrius i en Roger es coneixen per casualitat a la Barcelona de principis del segle XVIII. El seu amor per la cultura, per l'estudi de les tradicions i festivitats farà que s'acabin enamorant. L'un al costat de l'altre...
