El canvi de la meva vida

Noves amistats

Portava més d'un mes anant cada dia (fins i tot els diumenges) a l'acadèmia. La senyora Morgan seguia amb les seves classes de dues hores dures i sense descans. Tot seguia igual, excepte jo.

Jo em sentia diferent, potser era perquè ja no anava amb tots aquells que eren mala companyia o perquè estava massa cansada com per poder fer alguna cosa que no fos menjar i fer deures.

Una tarda del mes d'octubre que jo estava practicant a la barra, la senyora Morgan va apagar l'aparell de música i es va esperar a que jo em girés per dir-me:

-Demà a les cinc.

El primer que em va passar al cap va ser dir-li de mala manera: demà a les cinc, què? Però em vaig aguantar tot el que vaig poder i vaig esperar a que seguís parlant.

-Ja no farem més classes juntes vostè i jo. Demà comença amb les noies del seu nivell i edat.

Se'm va dibuixar un somriure de satisfacció, però igualment li vaig preguntar:

-Creu que ja estic preparada?

Ella em va mirar de dalt a baix, em va analitzar el rostre i em va contestar amb molta seguretat:

-Sí.

Vaig recollir les meves coses i vaig anar corrents a casa per explicar-li a la meva tieta.

Era la primera vegada que entrava a l'acadèmia per anar a fer una classe amb noies de la meva edat. Vaig pujar unes escales de marbre i vaig començar a mirar a les portes, ja que havia de trobat la classe número 7.

Quan la vaig trobar em vaig quedar a l'entrada, mirant com tot de noies amb aires de superioritat es lligaven les puntes i feien estiraments.

-Jennifer O'Riley? -va preguntar-me una dona de mitjana edat amb els cabells rossos, quasi blancs, i uns ulls grisos.

Vaig assentir i em va empunyar cap a dins de la classe.

Per què totes les professores de ballet eren tan estrictes?

Les noies es van començar a posar dretes, preparades per ballar, però jo em vaig quedar asseguda al terra posant-me les sabates.

-Ràpid, O'Riley -em va dir la dona aquella arrufant el nas.

Quan ja tenia les sabates lligades em vaig posar a la última fila, al costat d'una noia que tenia uns cabells rossos com l'or i els ulls marrons avellana. Ella em va mirar i va dedicar-me un somriure.

La música va començar a sonar i vaig començar a seguir a les noies que tenia al davant.

La professora només feia que cridar a les noies mentre es passejava per la sala.

-Catrol, posat recta!

-Salta amb més ànims, Brown!

-Això són puntes, Peters?

-Més elegància Motris!

El que se'm va fer estrany va ser que al davant hi havia tres noies a les quals no havia cridar l'atenció, però mentre estava pendent d'això, la professora va venir i em va fer una empenta que va fer que acabés al terra de la classe.

-La senyora Morgan em va dir que estaves preparada -em va dir ella.

-I la senyora Morgan té raó -li vaig contestar.

Totes les noies va obrir la boca quan li vaig contestar a la professora, però ella no em va apartar la mirada.

-A mi no em contesti així, senyoreta O'Riley, o potser acabarà malament. Per avui s'ha acabat la classe, fins demà senyoretes -dit això va sortir de la classe.

Les noies es van començar a descalçar, jo incluida, però quan m'estava traient l'altre sabata va venir una de les noies de la primera fila. Tenia els cabells negres com el carbó i els ulls anaven pel mateix camí.

-Es pot saber qui et creus que ets?

Em vaig aixecar i me la vaig quedar mirant, esperant a que seguís.

-Perquè siguis la filla d'una bona ballarina no vol dir que tu també ho siguis, saps? Així que sisplau para de fer el rídicul i deixa que les demés seguim ballant i tu ves-te'n.

Però abans de que jo li pogués replicar qualsevol cosa, la noia que havia estat al meu costat durant la classe es va aixecar i li va dir:

-Beca, per què no vas a menjar-te als nens petits?

La Beca va mirar amb fàstic a l'altra noia i va marxar amb la bossa a l'espatlla.

-Em dic Claire -va dir la noia rossa que m'acabava d'ajudar-. La veritat és que per portar només un mes i mig balles força bé.

Li vaig somriure amb timidesa i vaig respondre:

-Em dic Jennifer.

Les dues vam riure i vam començar a parlar de la classe.

La Claire em va explicar que la professor tenia mimada a la Beca i a les seves amigues vés a saber per què, que ella sempre es posava a la última fila perquè així a vegades feia pasos que a ella li agradaven, que de tant en tant passava per allà la senyora Morgan, però llavors la professora Spik (es com es deia la dona) els hi feia les millors classes del món.

També em va explicar que ella feia 4 anys que havia començat a ballar per ordres de la seva tossuda àvia i que al final li havia agradat, però el que em va explicar amb tota la ràbia del món va ser que la Beca i les seves amigues sempre es ficaven amb tothom, sobretot amb les noves amb potencial, només per diversió i per sentir-se les millors, per això les altres noies de la classe la tracataven com si fos una reina i mai li discutien res. Ella sempre tenia raó.