El canvi de la meva vida

Classes de Nadal

Era el primer dilluns de vacances que anava a l'acadèmia. Quan la meva tieta m'hi va deixar al davant vaig baixar amb una mica de por al cos, però vaig seguir endavant.

La recepció de l'acadèmia estava completament buida i només se sentia una dolça melodia que venia del pis superior. Vaig seguir la música fins a una sala pintada de color rosa pastís. Estava quasi tota buida, només hi havia una cadira de fusta vella, una barra de fusta recent arreglada, un mirall i un aparell de música.

Asseguda a la cadira hi havia la senyora Morgan. Lluïa un vestit verd maragda que l'afavoria molt.

-Encara queda un alumne -va dir-me ella amb un to autoritari.

Vaig començar a calçar-me amb les puntes mentre pensava qui devia ser l'altre alumne que havia de venir. Tothom estava de vacances, jo pensava que no quedava ningú a de l'acadèmia.

-Aixequi's i escalfi. Després faci la següent sèrie: Plié, fouetté, arabesque.

En aixecar-me va entrar un noi dins de la sala. Era en Josh. Anava vestit amb roba de carrer i feia cara d'haver vingut corrents.

-Arribes tard -li va dir la senyora Morgan.

-Ja, es que...

-No hi ha excuses. Canviat ràpid i vine.

Ell va sortir de la sala i jo vaig començar a fer la sèrie que m'havia ordenat fer la senyora Morgan. La veritat era que en aquell moment em feien molt mal els peus i no volia pensar en fer una classe amb el fill de la directora, segur que faria el ridícul.

En Josh va entrar al cap de pocs minuts i es va posar a fer el mateix que estava fent jo.

-Segur que es pregunten què hi fan aquí els dos, oi?

Els dos vam deixar de ballar i ens vam quedar mirant a la senyora Morgan amb una cara interrogativa.

-Doncs la resposta és simple: Vull que la senyoreta O'Riley aprengui a ballar en parella i vull que tu, Josh, repassis pel concurs.

Li hagués preguntat sobre el concurs que ell havia de fer, però estava massa nerviosa com per poder dir qualsevol cosa.

La senyora Morgan va assentir a la pregunta que li havia fet el seu fill i ell em va agafar de la mà desprevenidament i em va fer fer una volta de vals.

-És lleugera -va exclamar ell, mirant-me.

-Sí, et serà fàcil, a més es deixa portar -va dir ella fent un esbós de somriure.

En Josh em va dirigir un somriure de complicitat i jo només vaig poder mirar aquells ulls blaus.

-Començarem ensenyant-li el Pas de deux de La bella dorment, és el més simple.

La senyora Morgan es va passar tota la tarda dirigint instruccions a en Josh mentre jo feia el que em deia ell. Cada cop que em tocava sentia com unes pessigolles que feien que no aguantés tant l'equilibri com puc fer-ho normalment.

Al final de la tarda ja em sortia més o menys el Pas de deux, però em sentia rara quan en Josh m'havia d'agafar o pujar o qualsevol cosa en la qual ell m'hagués de tocar en algun lloc que no fos la mà.

-Per avui la classe s'ha acabat, ens veiem el pròxim dia -va dir la senyora Morgan quan va sortir de la sala.

Ens vam quedar els dos sols a la sala. Hi regnava el silenci.

-Tens talent -em va dir ell mentre s'ajupia i m'ajudava a descordar-me una de les sabates.

Vaig notar com els colors em pujaven ràpid a la cara, però encara estant així li vaig respondre:

-Gràcies, però tu balles molt bé.

Ell es va posar a riure i em va contestar:

-Què dius? Jo no ballo ni meitat de bé del que hauria de ballar. Porto ballant des dels 3 anys, ho hauria de fer molt millor.

-Potser és que encara no has trobat la manera de fer-ho millor, de superar-te -vaig dir, sense pensar en el que deia.

En Josh em va ajudar a aixecar-me i em va contestar, dibuixant un somriure al seu rostre:

-Pot ser...