El canvi de la meva vida

Canviem en secret

Els dies següent van anar una mica millor, però jo seguia sense sentir-me còmoda. No sabia si era pel mal que em feia el cor cada vegada que veia en Josh o perquè ballàvem la mateixa cançó que va haver de ballar la meva mare. Potser era una mica de tot, però a la Marylin li importava ben poc el meu estat emocional. Ella estava que treia foc pels queixals:

-No veieu que us queden tres setmanes pel concurs? Que no veieu el que ens hi juguem? Teniu la responsabilitat de fer que la reputació de l'escola quedi en un bon lloc!

Cada dia que ens veia assajar, ens deia aquesta famosa frase i marxava dramàticament. Llavors, en Josh i jo seguíem ballant, però l'últim dia que ens ho va dir en Josh va apagar l'aparell de música.

-Què faig? -vaig dir-li mentre em mirava al mirall i em refeia la cua de cavall.

-Sé que no et sents còmoda amb aquesta cançó.

Me'l vaig quedar mirant, esperant a que seguís. Ell es va començar a rascar el clatell mentre baixava la mirada al terra.

-I he tingut una idea... Potser et sembla una bogeria...

-Digues, potser és bona i tot.

Ell va riure's i va aixecar la vista del terra.

-Què et sembla si ens presentem amb una cançó actual?

-Que què? Tu estàs boig! Si li diem això a la Marylin ens...

Ell es va acostar ràpidament a mi i em va xiuxiuejar:

-Qui ha dit que la Marylin hagi de saber-ne res?

Els meus ulls es van obrir més del compte. En Josh s'estava tornant boig.

-No em miris així. Fa temps que tinc una coreografia muntada, només em fa falta una cançó i... una ballarina.

Vaig somriure en veure com em mirava, suplicant. Potser, en realitat, no era cap bogeria.

-D'acord, per què no?