El canvi de la meva vida

Les primeres sabates

Aquest matí, com cada matí, m'he llevat i m'he maquillat. He esmorzat amb presses i he sortit corrents, a fora ja m'esperaven els meus (si se'ls hi pot dir així) amics.
La Carly fumava un cigarro, la Gabrielle es pintava els llavis d'un color vermell potent (o també conegut com a vermell p***), i en Jack i en Nelson estaven netejant les seves perfectes motos, que eren com les seves nòvies, o almenys les cuidaven millor.
Junts, vam anar fins a l'institut, amb els ànims per terra.
En arribar a classe vaig començar a gargotejar al meu bloc, però el professor em va pillar, així que em va fer anar de pet al despatx del director.
Em va venir a buscar la meva tieta, ja que jo era orfe. Només geia que tirar-me mirades assassines.
-Ja no ho puc aguantar més, és la tercera vegada que et vinc a buscar per mala conducta.
Em vaig mirar al retrovisor del cotxe i vaig veure aquells ulls verds tapats amb quilos de maquillatge negre i vermell i els cabells pèl-rojos lligats am una cua que semblava que no em desfés en molts anys. M'assemblava a la meva mare, però no m'agradava reconèixer-ho.
-Aquesta tarda passarem per l'acadèmia.
Jo no volia passar per l'acadèmia. Era on havia après a ballar la meva mare, però la diferència és que ella era la millor ballarina de ballet que aquest poble ha vist mai i jo no he provat de ballar mai.
Els meus pares van morir quan jo tenia deu anys, i durant els dos primers anys ho vaig passar malament, però després vaig entrar a l'institut vaig conèixer a la meva nova "penya" i segons diu la meva tieta vaig "canviar".
En arribar a casa em vaig asseure al sofà, esperant els crits de la meva tieta, però l'única cosa que vaig obtenir d'ella van ser una sabates de ballet velles d'un color rosat gastat.
-No me les penso posar! -vaig dir-li amb menyspreu.
Ella em va tirar una mala mirada i va començar a fer trucades a ves-a-saber-qui.
Vaig agafar el mòbil i vaig obrir el whatsapp. No tenia cap missatge. Segur que ni s'havien donat ni compte de que no estava a l'institut. D'això se'n diu amics.
-Perfecte, vindrem allà a les quatre. Tinc ganes de veure't -va acabar de dir la tieta Mandy, amb aquella cara fina i blanca on ara s'hi dibuixava un gran somriure que deixava entre-veure unes dents blanques i perfectes.
Vaig decidir pujar a la meva habitació per canviar-me, ja que la meva estimada tieta volia que em posés unes estúpides i cenyides malles per anar a la santa academia de ballet.