ELS MEUS VERSOS EN ENGANXINES

Tardor un cop més.

Octubre va treure les orelles,
un cel gris i espès
cobreix el paisatge que observa
per la finestra de l'escola
la meva ment de nen
mentre somia amb el meu futur imperfecte.

Les meves silencioses passes
es barregen amb el cruixit
de les fulles seques
sota els meus peus,
mentre vaig pensant
en aquest futur imperfet
que res no s'assembla
al meu present.

Em miro al reflex
d'algun toll
que la tímida pluja va deixar
avui em vaig veure una arruga més
i els meus cabells abans ennegrit
ara li van pintar metxes blanques.

El nen que abans
Mirava darrere la finestra
de la vella escola
em mira i sembla riure's
de mi mentre em diu
és tardor una vegada més.

I jo amb cara de pallasso
però de pallasso trist
em torno a mirar
en el reflex del toll
sense saber bé que vaig buscant
o si la resposta em satisfarà.

Mentrestant,
ja em vaig adonar
que em va arribar
la maduresa dels adults
i em cobreixo amb un escut imaginari,
de la duresa que comporta.

Mentrestant aquest nen
que habita al meu interior
em mira i riu de mi
per no haver caminat
el camí que m'havia de portar
al futur que vaig somiar.

Potser és hora
de prendre aquest camí
que tanta por em fa
i aconseguir el meu objectiu
encara estigui al meu abast,
i per fi vaig aconseguir la felicitat
perquè aquest nen
deixi de riure's de mi.