Nox ha crescut en un món ple de foscor, on la lluita diària és la seva realitat. Des de ben petita, ha hagut de fer front a la desesperació, la rebel·lia i la guerra. Enmig de tanta adversitat, troba un amor que sembla etern, però que acaba converti...
Nox escolta el repiqueig de passos apressats, converses xiuxiuejades, el grinyol de portes en obrir-se i tancar-se, el clic de botons sent pressionats. Sent l'estridència de la sirena ressonant a les orelles, el ràpid palpitar del seu cor que sembla voler escapar del seu pit. I entre tot aquest caos, els pensaments de Nox s'amunteguen a la seua ment, una barreja d'ansietat i ràbia. Ha desbloquejat un nou poder, i a més ha potenciat el que ja posseïa.
Nox arrasava en tothom el que se li creuava per davant, en el camí d'aconseguir arrabassant-li la vida a Tager.
Va trobar-lo, amagat, buscant alguna cosa amb presses, a una habitació on les llums s'havien fos, i l'únic que tenia color allí eren els ulls rojos de Nox.
-Tager, no mereixes pietat, ha arribat el teu moment, ara, mira'm.-Tager no li feia cas, continuava buscant. I Nox no va esperar més, volia acabar ja en tot el sofriment, portar endavant la seua venjança, alliberar a tots els éssers que havien mort per mans d'ell i de les seues ordres.
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
Tager en el mateix moment, punxa a Nox. El líquid de la injecció es va estendre ràpidament pel cos de Nox, provocant una onada de mareig i debilitat que la va fer trontollar. Va intentar resistir-se, lluitant contra l'efecte paralitzant de la droga, però era inútil. Les seues forces la van abandonar i va caure a terra, perdent la consciència mentre Tager observava amb un somriure triomfant a la cara.
Els súbdits de Tager van envoltar el cos inert de Nox, assegurant-se que estigués completament immobilitzada. La sala va quedar sumida en un silenci tens, només interromput pel brunzit constant de la maquinària i el suau murmuri de les converses entre els subordinats de Tager.
Mentrestant, a l'interior de la ment de Nox, hi havia una lluita interna que es lliurava a les ombres de la seva consciència.
-Què?!...-La llum que desprenia Nox s'anava apagant a poc a poc, la seua expressió tornava a una tristesa abismal, aquesta vegada molt més desesperada i destruïda que abans.
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
A poc a poc agafava la seua forma normal, agafà amb la força que a poc a poc anava perdent la jaqueta de Tager amb les mans, i deixa la seua mirada que separava clavada a la d'ell.
Havia experimentat innombrables tortures a mans de Tager i el seu seguici, cadascuna més cruel que l'anterior. La impotència que sentia era gegant, no poder aturar el patiment no només propi, sinó també el dels altres, la sumia en una desesperació indescriptible.
Mentre es trobava en aquest estat vulnerable, els records dels horrors a què havia estat sotmesa s'arremolinaven a la seua ment. Cada cop, cada paraula cruel, cada moment d'agonia es reproduïa una vegada i una altra, alimentant la seua ràbia i el desig de venjança. Però també hi havia lloc per a la culpa i l'angoixa, per no haver estat capaç de protegir aquells que estimava.A la penombra de la nau, envoltada per l'opressiva presència dels seus captors, Nox lluitava per mantenir-se corda, per trobar una espurna d'esperança que la mantingués amb vida.
Es va passar nits observant per la finestra de la seua habitació dins de la nau l'espai, l'únic moment en què tenia una mica de tranquil·litat, que aprofitava així, sentint-se, arrupida i agafada per les cames, que recolzava al pit, mirant i pensant en totes aquelles estrelles que es veien, pensant en qui era, pensant en totes aquelles vides que no volia que tingueren de ser arravatades per aquells assassins.
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
Nox ara tornava a experimentar tots aquells sentiments, ara, més obscurs que abans.
I abans del seu últim ale, una llàgrima cau, l'última llàgrima que cauria per la seua pell.
Era com si aquesta gota salada portés tots els turments, totes les penes i tots els records dolorosos que havien plegat la seua existència. En la seua caiguda, la llàgrima semblava alliberar Nox de les cadenes del patiment, portant-la cap a la pau que tant anhelava.
No hi havia més llàgrimes per vessar, sense angoixa per suportar. En aquell moment final, Nox va trobar una mena de calma serena, com si el pes del món s'hagués aixecat de les espatlles. Encara que la seua vida arribava al final, hi havia una sensació d'alliberament, una sensació que finalment podria descansar en pau.
Amb un sospir tranquil, Nox va tancar els ulls, deixant que la foscor l'emboliqués suaument.
-Nox, la prova que estigues inconscient ara, significa que l'experiment que vaig fer per si de cas aquest últim experiment funcionava, poder parar-te, perquè demà potser ja no ho recordes, o no vulgues pensar-lo, però ara tens molt més poder, ara si no aconseguisc controlar-te, moriré, i no permetre.
Tager va ajustar el collaret al voltant del coll de Nox, assegurant-se que estigués ben ajustat. Amb cada clic del tancament, Nox podia sentir com una sensació d'opressió s'estenia pel cos, com si fos empresonada per cadenes invisibles. El collaret era més que una simple restricció física; era un símbol de la seua pèrdua de llibertat, un recordatori constant de la seua impotència davant del domini de Tager.
Quan el collaret va estar fermament al seu lloc, Nox va sentir com la seua connexió amb el seu do s'esvaïa, com si una part essencial d'ella mateixa fos arrencada d'arrel. Ja no podia sentir les ments al seu voltant, ni tampoc podia accedir al nou poder. Estava completament a mercé de Tager, sense capacitat per defensar-se.
L'amenaça més aterridora, però, era la capacitat del collaret per desencadenar la seua transformació a Venet. Amb cada descàrrega elèctrica que emetia el collaret, Nox podia sentir com el seu cos responia involuntàriament, com el seu ésser lluitava contra la fosca influència que amenaçava de consumir-la. Era com si estigués en una batalla constant amb si mateixa, una batalla que temia que eventualment pogués perdre.
A mesura que les descàrregues del collaret es tornaven més freqüents i més intenses, Nox lluitava per mantenir-se ferma, per resistir la transformació que amenaçava de devorar-la del tot. Però malgrat la seua valenta lluita, sabia que estava perdent la batalla lentament, que estava sent arrossegada cap a la foscor per la força implacable de Tager.
Amb el collaret com la presó i el botxí, Nox es trobava atrapada en un cicle interminable de dolor i patiment, una marioneta en mans del seu captor. Mentre lluitava per mantenir-se corda enmig de la tempesta que l'envoltava, una única pregunta ressonava a la seua ment.
-(¿Podre mai trobar una manera d'alliberar-me de les cadenes que em lliguen al meu destí?)-
-Nox, ja ets la nostra arma-.
I aquell dia, es va fer fosc, les estrelles ja no brillaven, l'univers va sucumbir en l'obscuritat absoluta, igual que Nox.
