Nox ha crescut en un món ple de foscor, on la lluita diària és la seva realitat. Des de ben petita, ha hagut de fer front a la desesperació, la rebel·lia i la guerra. Enmig de tanta adversitat, troba un amor que sembla etern, però que acaba converti...
Nox va passar uns quants anys confinada dins de la nau, atrapada en un remolí d'impotència i dolor. Cada dia era una lluita per mantenir-se ferma contra les forces que l'oprimien, cada segon una batalla per conservar una mica de la seua humanitat enmig de la foscor que l'envoltava. Mentre observava impotent com el caos i la destrucció es deslligaven al seu voltant, el nom de Tager ressonava ominós a la seua ment.
Els records de les atrocitats comeses per ell i la seua tripulació es van gravar a la seua memòria com a cicatrius indelebles, marcant cada moment de la seua existència amb el pes insuportable de la culpabilitat i el remordiment.
Nox es consumia per dins, consumida per la ràbia i la frustració de no poder aturar el patiment que es desplegava davant dels ulls.Tot i que el seu cos estava confinat, el seu esperit es negava a rendir-se. Nox va trobar forces en el més profund del seu ésser, alimentant-se de l'esperança que algun dia, d'alguna manera, trobaria una sortida d'aquell malson interminable.
Nox s'enfrontava diàriament a tortures i experiments. Cada dia, Tager la immobilitzava i la deixava lligada al llit, indefensa davant dels seus procediments cruels. Nox estava desesperada, cada cop més exhausta i esgotada pel constant patiment a què era sotmesa. Tot i la seua lluita interna, es trobava incapaç d'utilitzar els seus poders per defensar-se o escapar del seu terrible destí.
A mesura que els dies es convertien en setmanes, i les setmanes en mesos, Nox se submergia cada cop més en la foscor que l'envoltava, el seu esperit desgastat per la implacable crueltat de Tager i la seua tripulació. Tot i els seus esforços per mantenir l'esperança viva, la llum al final del túnel semblava cada cop més distant, una il·lusió inassolible enmig de la desesperació que la consumia.
Malgrat el dolor i la desesperació que la turmentaven, Nox s'aferrava a un fil d'esperança, una petita espurna de resistència que es negava a extingir-se. Amb cada batec del seu cor, amb cada respiració entretallada, jurava continuar lluitant, continuar resistint, fins a l'últim alé del seu ésser. Encara que el seu cos estigués trencat i el seu esperit afligit, Nox es negava a rendir-se davant la foscor que amenaçava de consumir-la del tot.
"Perquè... Prou... No..."
Ups! Ten obraz nie jest zgodny z naszymi wytycznymi. Aby kontynuować, spróbuj go usunąć lub użyć innego.
Després d'un temps sotmesa a aquesta tortura inhumana, Nox va desenvolupar una cuirassa d'humor que ocultava darrere seu la culpa, la tristesa, el dolor i la ràbia acumulats. Era com una bomba de temps a punt d'esclatar. Però com tota bomba estava acompanyada d'un detonant.
Cada dia que passava, la pressió sobre Nox augmentava, i la seua resistència es desgastava lentament. Tot i la seua façana de valentia i humor, en el més profund del seu ésser, se sentia cada cop més fràgil i vulnerable. La càrrega emocional que duia a sobre amenaçava de fer-la esclatar en qualsevol moment.
