L' ombra de les xemeneies

cap 7

L'enterrament d'Ezequiel Fernández va ser dirigit per l'ultima persona, a part de l'Albert, jo i el seu assassí, amb qui havia parlat: Antoni Pavia, capellà de la seu i el millor amic que Ezequiel havia tingut en vida.

Va ser una cerimònia breu i molt tranquil•la. Tan sols van assistir vuit persones i entre elles ens trobàvem els descobridors del cos.

"Estava clar que no era la persona més estimada de Manresa" vaig pensar.

Havien passat dos dies des de l'assassinat i, tot i que m'havia costat, havia aconseguit que m'assignessin el cas. Havia sigut una llarga conversa amb el meu cap que va acabar quan li vaig dir que "Crec que, si aconseguíssim trobar el culpable de la mort d'un dels millors amics de l'eminent arquitecte municipal, l'ajuntament es posaria amb contacte amb els oficials de la Guàrdia Civil i seria quasi segur que li entregarien una condecoració i un ascens al supervisor del cas..." i que "donat el meu llarg historial de resolució de casos similars, crec que no hi ha ningú més indicat per ajudar-te a capturar el culpable". Òbviament els mèrits serien tot teus, però això no tindria per què impedir que parléssiu bé de mi als vostres superiors..."

I allà estava. Escoltant el discurs fúnebre d'aquell capellà, davant de la fosa que s'havia obert per enterrar el taüt. Vaig donar una ullada general entre el public. L'assassí podia ser qualsevol d'ells. Recordo perfectament quan em vas explicar aquell cas en què havies treballat en què l' assassí va tornar al lloc on havia matat a una dona, fent-se passar com a espectador del crim. Un dels teus companys va veure sang a la roba i el van detenir. Crec recordar que em vas explicar que més tard quan el veu interrogar va admetre que havia tornat perquè estava fascinat pel que havia fet i necessitava tornar a veure'l. Podia ser que un d'aquells el nostre culpable?

-Però, tot i que tots estem molt afligits amb aquesta pèrdua, sabem que, com bon home que era...

Vaig seguint ignorant el discurs i vaig fixar-me bé en les persones que estaven escoltant el capella. Hi havia dos homes vells vestits amb túniques religioses, un jove matrimoni, un home calb que vestia de manera elegant(que més tard vaig saber era l'advocat d' Ezequiel i estava allà pel motiu de la lectura del testament) i una dona d'uns trenta anys que havia vingut sola.

-Qui d'ells és l'Ignasi Oms?- Vaig preguntar a l'Albert a cau d'orella

-Cap -Va respondre -No s'ha presentat.

-Que no ha vingut?!-Vaig preguntar amb un to de veu massa alt que va provocar que els dos religiosos ens miressin amb mala cara.-Però...no era el seu ajudant? No se suposa que era el seu home de confiança i que tenien una bona amistat?

La resposta de l'Albert m'havia deixat totalment desconcertat. Havia confiat en què Ignasi aniria i havia planejat poder fer-li un parell de preguntes. Sens dubte allò no tenia ni cap ni peus. Perquè faltaria a l'enterrament del seu amic? Havia donat per suposat masses coses? Podia ser que la relació entre els dos fos estrictament professional?

-Podeu estar totalment tranquils de què ara Ezequiel és feliç al costat del creador, ja que el dia que va ser cruelment apartat de nosaltres, em va venir a veure i em va demanar que el perdones de qualsevol pecat que hagués comes...

De sobte vaig parar atenció. El capellà acabava de dir que Ezequiel se li hi havia confessat el dia en què el van matar. Això, podia voler dir que sabia que estava en perill , i fins i tot podia haver-li explicat a Pavia moltes dades que podien ser essencials. Necessitava parlar amb aquell home.

Quan per fi va acabar de parlar i tots vam deixar anar un discret "Amen" vaig demanar a l'Albert que fes un parell de preguntes a tots sobre de què coneixen a l'Ezequiel mentre jo anava a parlar amb el capellà.