L' ombra de les xemeneies

cap 8

-Esperi un moment. Diu que ell va col•laborar en la construcció? Però això vol dir que l'arquitecte és...

-Ignasi Oms i Ponça, clar esta.

-Perquè serà que cada cop que parlem sobre Ezequiel la conversa acaba sortint aquest nom? Al cap i a la fi sembla que tampoc tenien una relació tan estreta, ja que no s'ha presentat a la cerimònia d'avui...

-El cert és que a mi també m'ha estranyat que no aparegués- va dir ella- perquè realment sí que tenien una relació molt pròxima. De fet, l'Ezequiel sovint parlava sobre ell com si fos son pare... no hi trobo cap explicació possible. A no ser, clar que... bé però això és impensable.

Va ser com se m'hagués encès una bombeta dins el cervell. Era possible?

-Que estàs insinuant Alícia?

-Bé... Ja sap. Imaginis que vostè s'hi hagués esbroncat amb una persona. I llavors en un atac d'ira treu una arma i el dispara. Llavors quan estàs més fred i reflexiones sobre el que has fet te'n penedeixes. Òbviament no tindries ganes d'anar a l'enterrament...

La meva ment estava funcionant molt ràpidament. Certament, l'explicació d'Alícia acararia moltíssimes coses. El perquè no havia aparegut a la cerimònia, la brutal manera en què havia estat assassinat( quan una persona esta en estat de rabia total no te control sobre els seus actes i podria haver disparat a la cara d'Ezequiel pel simple fet que li produïa molt d'odi)...

Però tot i així, que podria haver provocat que l'Oms s'hagués enfurismat tant com per perdre el control d'aquella manera? I va ser llavors quan, el meu instint de policia que tu mateix em vas ensenyar a utilitzar a Londres fa tants anys es va activar. Els plànols. Que feien realment aquells a firmats ja per Ignasi Oms a la casa d'Ezequiel? Dubtava que, per molt ajudant que fos tingues accés a uns plànols ja acabats. Podria canviar alguna cosa que no li agrades al mestre i engegar a pastar fang algun projecte. I si... el verdader dissenyador d'aquells plànols no fos Oms. I si...

-Roger? M'estàs escoltant?

-mmm?

-T'estava explicant que és impossible que una persona com Ignasi fos capaç de fer allò. És una persona molt pacifica i dubto que fos capaç de disparar tres trets a sang freda a la cara d'una persona ja moribunda...

-Si, si clar... I digui'm Alícia. Com pot ser que algú totalment allunyada de la investigació criminal hagi estat capa de deduir una cosa com la d'abans?

Va fer un preciós somriure.

-No estic tan allunyat de la investigació de crims com pensa.- i va apuntar amb el cap a una prestatgeria de llibres.

Jo em vaig aixecar i em vaig acostar fins a la prestatgeria. En ella hi descansava una foto d'Alícia amb un home de mitjana edat, el qual vaig suposar que seria el seu marit actualment fora de la ciutat per negocis, i la col•lecció completa dels relats d'Artur Conan Doyle que narren les investigacions del detectiu Sherlock Holmes.

Vaig esclafir a riure

-Ja veig que esta molt ven informada sobre el tema. De fet, els meus mètodes no són tan diferents dels mostrats en aquestes novel•les, però òbviament no disposo de les habilitats que té el personatge.

Llavors vaig mirar el meu rellotge i vaig dir a l'Alícia que, tot i que m'entristia molt deixar-la havia de marxar perquè tenia una cita amb Ignasi Oms. Ella em va dir que havia estat molt divertit parlar amb mi, i que gràcies a la nostra conversa es trobava millor. També em va oferir venir a sopar a casa seva.

Així doncs, vaig abandonar la casa Tapies i em vaig dirigir cap al Quartell, on havia citat per parlar a Ignasi Oms.

Me'l vaig trobar assegut en una cadira del despatx que m'havien cedit provisionalment per dur a terme la investigació.

-Vaja, mira per ona qui tenim aquí... si es el senyor Ignasi Oms senyor Oms. Per fi ens coneixem, en aquests últims dies he sentit a parlar de vostè un munt...

Ell va aixecar el cap en la meva direcció sense dir ni una sola paraula. Sens dubte, no tenia moltes ganes de parlar, la seva mirada denotava un gran cansansament tenia un gest com entre enrabiat i trist a la vegada... remordiments potser?

-Digui'm que és el que vol i deixi'm marxar. Estic molt enfeinat

-Com vostè vulgui... - vaig agafar una cadira i em vaig asseure davant seu, ja que sabia que tenir al teu interrogador tan aprop, acostumava a ficar nerviós.

-Digui'm senyor Oms. Tinc entès que vostè i Ezequiel éreu bons amics, de fet tinc un testimoni que assegura haver sentit dir a Ezequiel que vostè sempre havia sigut com un pare per a ell- Vaig notar com ell es posava en tensió en sentir aquesta ultima frase- Per això, em pregunto com pot ser que vostè no aparegués durant la cerimònia de l'enterrament, estan avisat amb antelació.

-Jo... estava massa enfeinat per anar-hi...-Va notar per la meva expressió que no me l'estava creient i va canviar el discurs -Bé, això és cert per aquesta no és la raó per la qual no he assistit. La verdadera raó era... Era...- Vaig notar com la tensió del seu cos es relaxava. Estava afluixant... Podria aconseguir una confessió així tot d'un plegat sense pressionar ni res?-La verdadera raó per la qual no vaig poder assistir va ser que estava massa afectat per la mort d'Ezequiel, i no estava preparat per estar davant del seu taüt.

"No podia ser tan fàcil" Vaig pensar

-Entenc- vaig deixar anar amb un to que deixava clar que no mel creia- Digui'm, Senyor Oms, on es trobava fa dos dies a les onze de la nit?

-A on pretén arribar amb aquestes preguntes?! A cas sospita de mi com a assassí?!- Va saltar amb un cop de fúria

-Miri senyor Oms. En aquest cas de moment tot el món és sospitós. És necessari saber quina hora es trobava cadascú per saber a qui puc descartar més ràpid.

-És clar, és clar...- va deixar anar, de nou calmat- Em sap molt de greu haver saltat així... esque últimament ja estava dormint poc i amb la mort d'Ezequiel... bé, és igual deixo estar. Aquell dia a les onze estava sol al meu despatx treballant en uns plànols.

-Perfecte. Tens algun testimoni que ho confirmi?

-El servei de la casa... tot i que aquell dia estaven ja tots adormits crec.

-Vaja. Això serà un problema. Per molt que vostè asseguri que estava a casa seva si ningú pot confirmar-ho, no el puc eliminar de la llista de sospitosos encara.

Ell no va dir res, capficat en els seus pensaments. Com que vaig veure que aquesta tàctica no tenia efecte, vaig decidir que era el moment de treure l'arma secreta que tenia guardada. Depenen de la reacció que tingues Ignasi sabria si tenia davant seu a l'assassí.

-Digui'm senyor Oms... Algun cop ha escoltat el nom Alan Walden?

Va semblar com si de sobte envellís cent anys. El seu cos es va contraure, va empal•lidir de cop i els seus ulls es van omplir de verdader pànic.

"Ja et tinc" vaig pensar

-Perdoni...com ha dit?

-Li preguntava si mai ha escoltat el nom d'Alan Walden.

- Walden? Alan Walden?

-Exacte.

Va estar un moment fent com si penses i llavors va respondre.

-No. No em sona haver escoltat mai aquest nom.

Entenc...- Vaig estar temptat a treure també els plànols i pressionar-lo més però finalment em vaig contenir." Podria necessitar utilitzar-los més endavant" vaig pensar.

-Esta bé, senyor Oms. Em acabat... Per avui.

-Per fi... -va dir mentre s'aixecava. -Espero que no em torni a fer el temps d'aquesta manera... estic molt enfeinat.

Després se'n va anar, mentre jo observava la seva figura desapareixent pel llindar de la porta i em repetia una vegada i una altra a mi mateix:

"Ja et tinc malparit, ja et tinc"