L' ombra de les xemeneies

CAP 2

Ens trobàvem en plena Setmana Tràgica barcelonina. Les revoltes obreres havien provocat el caos i la Guàrdia Civil va ser enviada al carrer amb les ordres de disparar a matar.

Jo mai m'havia allistat a la Guàrdia Civil per sufocar revoltes obreres. Recordo que era allà al carrer i veia com centenars de persones protestaven per defensar als seus fills. No volien que els enviessin a morir a una guerra per defensar un tros de desert el qual no havien vist en la seva vida. Jo els entenia.

Mira, jo mai he tingut una bona relació amb el meu pare. Molt abans que ens deixéssim de parlar ja havíem tingut les nostres baralles. El cert és que sospito que mai va poder superar la mort de la mare, però això no excusa que... bé, tan és. El cert és que en veure com aquells pares lluitaven i estaven disposats a morir pels seus fills, em vaig adonar que no seria capaç de disparar contra ells. Sabia que això em provocaria problemes així que al principi vaig intentar dissimular. Disparava a fallar, ajudava a escapar a alguns dels rebels... Pensava que aconseguiria passar desapercebut fins que s'acabessin les revoltes. M'equivocava.

Al tercer dia un dels meus oficials, em va fer cridar. Em va dir que havia sentit rumors de què estava ajudant als revolucionaris.

Estava segur que no tenien cap fonament, és clar. Estaven parlant d'un alferes i a més de bona família. Per això em donava l'oportunitat d'acabar amb aquells rumors per sempre. Va fer un gest a un dels seus subordinats que ràpidament se'n va anar. Després em va acompanyar fins a un carreró on hi havia un home que estava custodiat pel subordinat d'abans. L'oficial em va atansar un revòlver.

— Aquest home es trobava a prop d'una de les barricades quan l'hem capturat. Quan s'ha intentat escapar vostè, ha complert el seu deure i l'ha disparat. Òbviament només volia ferir-lo però...va negar amb el cap com per mostrar resignació-. Tothom sap que en aquestes situacions a vegades passen accidents.

Vaig intentar assimilar les seves paraules. Volia que matés aquell home. Rectifico. Volia que executés aquell home. Volia que li disparés un tret a sang freda, mirés com moria dessagnat i digués que tan sols havia complert amb el meu deure.

Vaig agafar amb molt de compte el revòlver que l'oficial m'estava oferint i vaig mirar aquell home.

Anava tot brut, probablement feia setmanes que no s'havia rentat, i portava unes robes esparracades, el seu cabell era negre i estava tot greixós. Les faccions de la seva cara mostraven que era molt jove. Vint anys vaig calcular. Potser menys. No era un home. Era un nen.

Vaig fer una passa cap endavant. Ara podia contemplar-li la cara amb més detall. Estava plorant.  

— Per favor...no ho feu... jo només volia... -murmurava entre singlot i singlot.

Vaig tornar a avançar.

— No... no... l'estimo... Ens volem casar...

Una altra passa.

Vaig notar com sota els meus dits es tensava el percussor del meu revòlver.

De sobte semblava que els braços em pesessin molt. Em va costar moltíssim però vaig fer un esforç i vaig aixecar el braç on aguantava l'arma. Vaig mirar els ulls blaus i plorosos del noi. No dubtava que quan premés el gatell, aquells ulls m'apareixerien cada nit. Cada nit vindrien i em mirarien amb aquella mirada suplicant. Cada nit em recordarien el que era. Un més dels molts que havia estat perseguint gran part de la meva vida. Un assassí.

Vaig abaixar el braç. No podia fer-ho.

L'oficial em va mirar amb la decepció pintada a la cara.

— És una llàstima. Tenies fusta de bon policia Barceló. Podries haver arribat lluny -semblava realment compungit al parlar.

— Tu -va dir dirigint-se cap al subordinat-: porta aquest home a la caserna i fes que el tanquin al calabós per deserció. -Va dir mentrestant em prenia l'arma de les mans.

Llavors es va girar cap al presoner i li va apuntar el cap amb el canó del revòlver.

— Ah, i si intenta fugir... no dubtis un instant a disparar a matar- va afegir fredament.

Després va prémer el gatell i el noi va parar de plorar.