L' ombra de les xemeneies

cap 9

------

-Tenies tota la raó Alícia. Es ell. L'assassí de l'Ezequiel és l'Ignasi Oms.

Ella va deixar anar la cullera, la qual va caure sobre la sopa que estava menjant i em va mirar amb els seus preciosos ulls.

-N'estàs totalment segur?

-Si

-Això... això és increïble. Aquesta notícia impactarà a totes les persones adinerades de la ciutat, tenien un gran estima per a Oms. Al cap i a la fi els hi va fer la meitat de les cases que tenen, a part del Casino, que tenim aquí al costat.

-Sí. Estic segur. Però la justícia és la justícia i, almenys jo, no puc permetre que un home vagi assassinant sense càstig tan sols perquè cau en gràcia a un grup de persones riques...

Ella va somriure, deixant veure la seva perfecta dentadura.

- És vostè un utòpic. Parla igual que un amic meu...

- I de qui es tracta, si és saber?

-Bé, dubto molt que li agrades que doni el seu nom a un policia. És una persona de tendències que vostès poden considerar... perilloses.

La vaig mirar amb les celles aixecades, incrèdul.

-No sabia que comptes amb anarquistes entre les seves amistats.

Ella va encongir les espatlles.

- I perquè no hauria de fer-ho? Al cap i a la fi ells defensen la llibertat i la igualtat entre totes les persones del món cosa que em sembla totalment raonable... les condicions entre que han de treballar aquests homes són infrahumanes Roger. Tu i jo venim de famílies adinerades i mai podrem saber com se senten realment, però això no ens pot impedir entendre'ls, i intentar ajudar-los en el que puguem.

Aquell discurs em va deixar impressionat. Mai havia vist a cap home de bona família dient una cosa similar, i molts menys a una dona, la majoria de les quals havia conegut es mostraven submises i simplement intentaven fer-li la pilota

Te... té tota la raó Alícia, de fet jo també penso que els homes rics i poderosos com el meu pare tan sols es preocupen per ells i per no perdre els seus diners quan haurien d'intentar veure com tracten als treballadors de les seves fàbriques.

"O als seus fills" vaig pensar.

Ella va assentir

-M' alegro que ho entengui. Fa anys que estic intenta'n explicar això al meu marit i encara continua pensant que són ximpleries sense importància de dones... I s'atreveix a dir-me aquestes coses ell, sap? Ell que va gastar tota la fortuna que li van deixar entre el seu pare i el seu oncle, i que tenint la vida regalada com la tenia, ara ha d'estar-se movent tot el dia per Europa com un simple viatjant per mantenir la casa, la qual he de cuidar tota jo , ja que ni llogant una habitació ens arriba contactar una minyona.

Va ser llavors quan em vaig adonar de tot el que aquella dona devia haver sofrit. Com la devien haver obligada a casar-se amb un home totalment desconegut per a ella i que no li agradava gens. Com devia portar mitja vida casada amb algú a qui no estimava, i que, probablement va intentar tractar bé però ell ni tan sols apareixia ja per casa, ocupat com estava per mantenir les poques propietats que li quedaven. Vaig contemplar el seu preciós rostre, la seva bellíssima cabellera i aquell cos que simbolitzava la perfecció. I llavors la vaig abraçar. Vaig abraçar-la molt fort, per ensenyar-li que ho entenia, que sabia per què havia passat i que em sabia molt de greu no haver-la pogut ajudar. Vaig abraçar-la durant deu segons, quinze, vint... un minut, dos o tres o potser tres hores. No t'ho sabria dir, només se que en algun moment em vaig adonar que estava abraçant una dona casada, i que no hauria d'haver de fer això.

Estava obrint la boca per demanar-li disculpes, quan de sobte ella va saltar sobre meu i em va besar. Jo vaig tornar-li el peto apassionadament, vam pujar fins a la seva habitació... i la resta ja te la imagines.