L' ombra de les xemeneies

cap 12

Dos homes restaven asseguts en un petit cafè de Barcelona. El primer d'ells, portava sense dir ni una paraula vàries hores, escoltant atentament el relat del segon, sense fer ninguna interrupció . Dues tasses reposaven totalment buides sobre la taula on estaven.

-Vaig esperar fins que va tornar i li vaig demanar que significava tot això- va continuar xerrant l'home a qui deien Roger Barceló- Un cop revelades totes les cartes, ella es va ensorrar. Va admetre que mantenia un romanç amb l'Oriol Pujol i que Ezequiel ho va descobrir un dia accidentalment. Ell va fer xantatge als dos amants tal com m' han confirmat tot i que asseguren que no els va demanar res mes apart d'un revòlver, faci'l de aconseguir per un anarquista. També que em va seduir per intentar que les sospites caiguessin sobre algú altre, que casualment va ser Ignasi. Els dos neguen rotundament haver matat l' Ezequiel per preservar el seu secret, tot i que, que es pot esperar d'una mentidera compulsiva com Alícia? I suposo que aquí acaba la historia. Amb la detenció d'aquests dos i la teva visita aquí. Que t'ha semblat?

-Confusa- va dir el detectiu britànic - i molt rebuscada. No se Roger, la veritat és que el final no m'acaba de convèncer... Realment creus que va ser ella qui va matar l'Ezequiel? És això el que et diu el teu instint policial?

-Jo... bé el cert és que no, però al cap hi ha la fi, potser no hauria de fiar-me tant del meu instint del meu instint, després de què la principal sospitosa em manipules totalment sense que arribes a sospitar-ne ni un sol moment.

En James va fer un posat tot seriós i es va ficar a reflexionar alguna cosa. Després va mirar en direcció el Roger i va dir:

-No. No em vaig equivocar amb tu Roger. Des de aquell dia a Londres en què vas passar al meu pis amb l'intenció de llogar-me aquella habitació vaig veure que tenies alguna cosa especial. Un don amb el qual tan sols neix una persona entre un milió: Un sisè sentit per la deducció.

Estic totalment segur que, si els teus pensaments no haguessin estat alterats per la forta atracció que vas sentir des del primer per aquella dona, te'n hauries adonat de seguida de les seves intencions, i d'igual manera mai no haguessis sospitat d'Oms com a assassí... de fet crec que la mala relació entre el teu pare i tu ha fet que el teu subconscient, et fes creure amb totes les teves forces que ell era el assassí, com si d'alguna manera, igual que en el teu somni et sentissis identificat amb la figura d'Ezequiel i necessitessis liquidar un compte pendent amb el teu pare atrapant el d'Ezequiel. Tot i això, penso que no et vas equivocar del tot amb Ignasi i que d'alguna manera ell i el seu fill estaven involucrats en algun afer obscur... probablement relacionat amb la família Walden. Diguem, Roger, portes aquell article que els mencionava? M'agradaria poder donar-li un cop d'ull.

En Roger va assentir amb el cap i obrir la bossa on el guardava però amb les presses se li va caure la bossa i van caure a terra uns quants papers. Va maleir entre dents i es va disposar a recollir-los quan va veure de què es tractava:

Eren els plànols firmats per Ignasi que havia trobat a l' habitació d'Oms i que, tot i que en el primer moment Roger havia pensat que podrien ser importants, havia oblidat completament després del ràpid transcurs dels esdeveniments. Les paraules del seu mestre van ressonar en l'interior del seu cap" No em vaig equivocar amb tu, tens un sisè sentit per la deducció". Que era el que li estava dient aquell sisè sentit? Era l' Alícia la culpable? No. L'Alícia havia intentat apartar les sospites d'ella d'una manera molt bruta, però ella no era la culpable... No. Una cosa dintre seu, aquell do amb el qual, segons el James, havia nascut li deia que no ni Alícia ni el seu amant tenien res a veure amb la mort del jove arquitecte i, a l'igual que el primer cop que els havia vist li deia que la clau de tot estava dins d'aquells plànols.

El Roger va passar-li l'article al James i, per primer cop des de que els havia trobat es va ficar a observar bé els plànols. En ells, es podia veure una casa molt similar a la casa Tapies mateixa on havia estat, amb una torre, reixes i finestrals de ferro forjat, fins i tot tenia el mateix balco de pedra que destacava a la façana principal... eren aquells els plànols de la casa Tàpies? Va intentar fixar-se en les anotacions que hi havia pels marges i finalment vaig distingir una en la que estava escrit la zona on havia de ser construït l'edifici, i l'any en què es van fer els plànols: 1884. La casa Tapies es trobava a Manresa, i havia sigut construïda ja durant segle XX. Que significaven llavors aquests plànols?

-Que vol dir aquesta paraula, Roger?- Va preguntar en James qui no estava gens familiaritzat amb el català.

En Roger va mirar a l'article per veure a quina paraula es referia.

-Significa mort...- Va començar a contestar en angles, però es va aturar en veure la foto de l'article.- Com és possible?

A l'article hi havia una foto d'un edifici exactament igual que el que estava dibuixat en els plànols.

En James va mirar a la foto, i després als plànols.

-És impressionant. És exactament idèntic. Significa això que L'arquitecte de la casa d'un antic sicari va ser Oms?

En Roger va assentir lleument.

-Així és. Però no entenc com seria possible que...- no va acabar de dir la frase. De sobte va obrir molt els ulls i va agafar els planols de nou

-No pot ser... -va mormolar- és... é això!!!

De sobte el Roger es va aixecar de cop i va començar a recollir tots els papers que havia tret.

-Me n'haig d'anar ara mateix fins a Manresa. Sento molt deixar-te així Turner però... es tracta d'un assumpte urgent.

Ell va somriure, mentre encongia les espatlles.

-Vés. Vés i resolt el cas d'una vegada per totes. I estigues tranquil, estaré aquí durant tota la setmana així que podràs tornar a explicar-me el final de tota aquesta història.

El Roger va assentir i després va desaparèixer per la porta, sota l'atenta mirada d'aquell estranger, qui somreia amb melancolia, al recordar qui havia sigut el que havia aconseguit treure aquell home del control del seu pare per ficar-lo en la feina que el destí li havia reservat des de abans que neixes. En James Turner no fallava mai: sabia exactament quina mena de persona és tothom nomes amb la mirada, i Roger Barceló no era l' excepció.