L' ombra de les xemeneies

CAP 1

En Roger Barceló va despertar-se d'un sobresalt, tot suat i amb el cor bategant-li a cent.

"Només ha estat un somni..." va dir-se a si mateix.

Però en el fons ell no creia això. No, no ho creia.

Va deixar anar un sospir, va fregar-se els ulls amb les mans i es va aixecar del llit. Seguidament, va agafar el seu rellotge daurat de cadena de sobre la tauleta que tenia al costat del llit i va mirar l'hora. Dos quarts menys cinc de sis. No feia ni tan sols cinc hores que dormia. Tot i això no es va tornar a ficar al llit. Aquell malson li havia pres les ganes de dormir. I tampoc és que tingués gaire temps per desaprofitar: tenia una cita amb un vell amic que feia anys que no veia i no tenia intenció d'arribar tard.

Així doncs, va obrir l'armari i va disposar-se a ficar-se la seva millor camisa blanca. Després va agafar els pantalons més nous que tenia. A continuació es va ficar l'armilla que guardava per ocasions d'aquest tipus i es va lligar una corbata negra. Va mirar-se al mirall, va assentir per si mateix i es va pentinar els seus cabells negres de forma clàssica amb la ratlla al costat. Com li agradava a ell. També va aprofitar i va agafar la navalla per afaitar-se la barba i retocar-se una mica el bigoti per deixar-lo curt, com s'estava ficant de moda últimament entre els més joves. Per últim va agafar la jaqueta i es va dirigir a la porta. Els seus ulls van passar abans sobre una taula on havia deixat tirat el seu uniforme de la Guàrdia civil. S'alegrava de poder deixar-lo a casa perquè no li agradava gens. Llavors va agafar el bombí que havia deixat al penjador va dirigir una última mirada al mirall. La sorpresa es reflectí en els seus ulls en veure una versió més jove del seu pare davant seu. Va somriure. Pel que semblava no eren tan diferents com els dos pensaven. Al cap i a la fi, ell també era un Barceló.

El viatge en tren fins a Barcelona durava poc més de dues hores. Al principi el Roger va intentar aprofitar el viatge per revisar les notes que tenia sobre el seu últim cas. Havien atrapat al culpable però volia presentar un bon informe. Tot i això va desistir al cap de deu minuts. No podia concentrar-se en allò. No després del que havia passat el dia anterior.

Al cap d'una estona va passar el revisor i li va mostrar el bitllet. Després es va posar a mirar el paisatge per la finestra i se li van començar a tancar els ulls. Finalment va caure en un son profund.

Era un dia solejat, ell estava de vacances a casa d'uns amics de la família que tenien una petita propietat rural als afores de Barcelona. Estava jugant pels voltants de la casa amb un noi un parell d'anys més gran que ell quan de sobte van veure un carruatge que parava al davant de la casa.

D'ell va baixar un home de mitjana estatura, prim i amb un gruixut bigoti negre que anava vestit de forma elegant, el qual estava mirant cap a la seva direcció. El va reconèixer. Era el seu pare. Va anar corrents i li va fer una forta abraçada. Però ell no li va tornar. Llavors el Roger es va fixar que tenia una cara trista.

— Què et passa pare? -va preguntar una mica espantat.

— Has de tornar a casa -va dir amb una veu que no mostrava cap mena de sentiment-. Ves a recollir les teves coses i puja al carruatge. Ens n'anirem en cinc minuts.

— Però si em vas dir que em quedaria fins que... -va callar en mirar el posat seriós del seu pare. Quan posava aquella cara era millor obeir.

Cinc minuts després estaven al cotxe de cavalls en direcció a casa seva.

La major part del viatge va transcórrer en silenci. Ja portaven tres quartes parts del camí fets quan el pare del Roger va dir:

— Tinc un regal per a tu.

El Roger el va mirar amb cara de sorprès i va preguntar entusiasmadament:

— Ah sí? I de què es tracta?

El pare del Roger li va allargar un sobre i ràpidament el va desfer per saciar la seva curiositat. Però quan va veure de què es tractava es va quedar molt confós.

— És...és...

— El rellotge d'or de la teva mare.

El Roger va arrugar el front, encara ho entenia menys que abans.

— Però... Per què em dónes això? No s'enfadarà la mare si sap que el tinc jo?

Llavors el Roger es va fixar en la cara del seu pare i va veure com unes llàgrimes començaven a aparèixer als seus ulls.

Va mirar alternativament al rellotge i al seu pare mentre començava a assimilar la informació a poc a poc. I en aquell moment quan es va adonar del que passava les llàgrimes també li van inundar els seus ulls.

Tenia vuit anys i mai més no va tornar a ser un nen.

El Roger Barceló mirava l'esfera del seu rellotge de butxaca mentre el balancejava amb la cadena. Era un rellotge d'importació Suís, fet totalment d'or que portava les inicials E.B. en el revers. El regal de boda del seu pare a la seva mare, encarregat expressament a la rellotgeria on s'havien conegut.

El Roger va ficar-se'l de nou a la butxaca, just quan el xiulet del tren marcava l'arribada al seu destí.

***

L'estranger va demanar un segon cafè al mateix temps que revisava l'hora. Quedaven dos minuts per l'hora acordada per la cita.

Després va agafar la premsa que havia comprat i va intentar fingir interès en els articles que llegia. Les notícies estrangeres no l'importaven gens, però tampoc tenia res millor a fer fins que aparegués el seu amic.

Unes taules més enllà hi havia cinc homes discutint sobre alguna cosa. Política segurament.

Va parar l'orella i es disposava a intentar escoltar alguna cosa... Quan una figura coneguda vestida de forma elegant va travessar la porta. Va donar una ullada al bar fins que el va veure i es va dirigir a ell amb un somriure a la cara.

Els dos homes es van fer una efusiva abraçada al mateix temps que reien i recordaven els anys que feia que no es veien. Havien mantingut el contacte per correu, però trobaven a faltar veure un amic cara a cara.

— No saps com em vaig alegrar de rebre el teu telegrama. Després dels últims esdeveniments necessitava veure un rostre amic. -Va dir el Roger ja més calmat i seient davant de l'estranger, i fent entendre amb un gest al cambrer que volia una tassa de cafè.

— ...

El Roger va negar amb el cap -No es tracta només del trasllat. El cert és, que quan portava un parell de setmanes allà em vaig començar a sentir còmode... Però llavors el cas que portava es va complicar i ara...

— ...

— No. No fa falta que m'ajudis de veritat. El cert és que ja s'ha detingut al culpable i només manca polir un parell de detalls per tancar-lo definitivament i passar pàgina.

— ...

El Roger va mirar-se el seu amic. El cabell ros despentinat. El poblat bigoti i les seves llargues patilles. Semblava que, tot i els anys passats, no hagués canviat gens d'ençà que s'havien acomiadat en aquell port anglès. Ni tan sols tenia les arrugues que li correspondrien a un home que passava ja la cinquantena. Llavors va esclatar a riure.

— No has canviat gens en aquests anys Turner. I no em refereixo només al teu aspecte. Encara tens la mateixa curiositat que em va fer abandonar els meus estudis fa anys per dedicar-me a la investigació criminal.

L'inspector del Scotland Yard va encongir les espatlles.

— Era la teva vocació. Jo només et vaig donar una empenta perquè te n'adonessis.

— Suposo que tens raó -va dir el Roger-. D'acord. T'ho explicaré tot des del principi. I no em refereixo només al cas. No, t'ho explicaré des d'aquella nit de fa dos anys...

Va arrugar el front i va veure un glop de cafè.

I llavors va començar a parlar.