L' ombra de les xemeneies

CAP 4

Els dos ens vam mirar als ulls. Al principi vam mostrar sorpresa,desprès van passar a incredulitat.

-Això ha estat...-va començar ell

-Un tret!- vaig exclamar!

Un altre soroll sec. Si, aquest cop estava segur; Era un tret.

Ràpidament els dos vam treure els nostres revòlvers i vam començar a córrer en direcció d' on provenia el dispar.

Vam recórrer el passeig fins que vam arribar a El Casino. M' havia semblat que venia d' allà prop però...Un altre tret. Si. Venia de darrere del Casino n' estava segur. Vam córrer per el pati de que hi havia darrere...Llavors vaig escoltar un quart tret. Estava molt pròxim. Vaig mirar en la direcció que s' havia escoltat i vaig veure una d' aquelles torres típiques de les cases burgeses...i allà, al costat de les reixes que envoltaven el la casa el vaig trobar. Estava al terra,immòbil. Al seu voltant,un doll de sang estava començant a aparèixer. Des de aquella distancia tan sols podia veure un sol orifici de bala en el pit, pel que em vaig imaginar que, o havia sigut ell qui havia disparat la resta o be que qui l' havia disparat havia fallat els altres tres . La posició en que es trobava no em permetia veure be la cara. Potser si m' acostava...

Vaig mirar els volta'ns i no vaig veure rastre de cap altre persona apart del Albert i jo.

El vaig mirar. Per la cara que posava em va semblar que pensava igual que jo.

-Encara no pot ser molt lluny.-Vaig dir- Busca pels volta'ns. Pot ser que estigui ferit i es segur que esta armat, així que ves amb compta. Jo vaig a comprovar si aquell encara es viu...-la meva veu no denotava gens de esperança. La meva experiència m' havia ensenyat que quan algú havia perdut tanta sang mai no la hi havia.

L' Albert em va obeir i s' en va anar a investigar els volta'ns.

Jo em vaig acostar cap on es trobava el cos...El cert es que no creia poder reconex-el perquè en les dos setmanes que portava vivint a Manresa podia contar amb els dits d' de les mans les persones amb qui havia parlat però igualment no perdia res en intentar-ho...De sobte vaig parar. Ja podia veure el rostre amb claredat. No va fer falta que comproves el pols. No hi havia cap dubte de que era mort. Tampoc vaig poder reconèixer la cara,però en aquelles circumstancies dubtava que ningú pogués fer-ho:Li havien rebentat el crani amb tres dispars.