L' ombra de les xemeneies

cap 10

El despatx d'Antoni Pavia era un santuari de l'ordre: Una sala rectangular amb un escriptori extremament al mig amb les quatre parets plenes de prestatgeries que contenien llibres o carpetes, tot classificat minuciosament per ordre alfabètic mitjançant etiquetes. Per molt que mires a tota l'habitació no vaig trobar res que sembles fora de lloc, ni tan sols el sacerdot que es trobava assegut a una banda de l'escriptori, apuntant alguna cosa amb la seva ploma en un petit llibre. Igual que el primer dia que el vaig veure, anava vestit amb la túnica morada de gala típica dels sacerdots.

-L' estava esperant- va dir sense desviar la mirada del llibre on estava escrivint.

-Em sap greu haver arribat tan tard, però al cap i a la fi tampoc havíem quedat a cap hora en concret, i pel matí m'ha sortit un petit imprevist que he hagut d'arreglar.

I vaja quin imprevist. Quan aquell matí m'havia despertat al llit al costat de l'Alícia quasi m'havia mort d'un infart. No havia sigut fins a un parell de minuts més tard, amb la ment ja totalment desperta quan vaig començar a donar-me conte de què havia passat.

Havia sigut la millor nit de la meva vida.

A què comportava això? Certament, mai no havia conegut una noia tan especial com Alícia Ferrer, que havia aconseguit esgotar-me, tan físicament ( ja que vaig dormir com un soc tota la nit, quan normalment sempre em despertava dues o tres vegades), com mentalment, tal com estava fent en aquell precís instant ocupant el noranta per cent de la meva ment, quan hauria que estar concentrat en la conversa que estava tenint lloc.

-Com vostè digui.- va dir interrompent les meves reflexions sobre Alícia- Esta bé. Anava a convidar-lo a esmorzar amb mi però a causa de l'hora que és i a que tinc un munt de feina acumulada dels últims dies des de...bé, ja s'imagina des de quan, la qüestió és que aniré directe al gra: He decidit que, tot i estricta norma sobre el secret de confessió, he considerat que la informació que l'Ezequiel Fernández em va confiar aquella nit és de suficientment rellevant com per explicar-se-la.

Aquelles paraules van fer-me treure un somriure gegantí. Per fi! Des del moment en què havia sentit que en Fernández s'havia confessat el mateix dia en què havia mort, que sabia que allà hi havia una pista molt important. I ara per fi podria saber de què es tractava.

-Entén el que li estic dient? Si arriba a saber-se que he rebel•lat un secret que se'm va explicar en qualitat de confessió se'm podria expulsar de l'orde religiós...

Vaig assentir.

- Ho he compres perfectament. Intentaré fer el màxim possible perquè el seu nom no es relacioni amb aquesta informació.

-D' acord. En aquest cas prosseguiré a explicar-li com va passar tot. La tarda del dia en què Ezequiel va ser assassinat, jo estava passejant per l'interior de la basílica quan vaig rebre la seva visita. Però, imaginat la cara de sorpresa que se'm va quedar, quan em va dir que aquell dia no venia a parlar amb mi com a amic sinó com a pecador que necessitava l'absolució...Òbviament, tot i que estava estranyat, no em vaig negar, ja que estava en el meu deure com a capellà escoltar i perdonar a tots, encara que siguin amics teus. Però quan va començar a parlar em vaig quedar del tot estupefacte.

-Perquè? Que és allò que et va explicar que et va deixar tan sorprès?- Vaig preguntar impacient.

Ell em va mirar, amb uns ulls sense expressió, i va dir la següent frase:

Perquè no m'estava explicant els seus pecats, sinó els que van cometre els seus pares. L'Ezequiel era fill d'Ignasi Oms.