Historias cortas y leyendas

Viu o mort

Tot havia començat aquella setmana, no podria dir que ell sabia molt del tema, al contrari, un xiquet era el menys indicat per a parlar de coses com aquesta. Son pare que era un important personatge de l'exercit tractava de no parlar de coses com eixes.

La situació era molt delicada, feia soles dues hores que les eleccions del nou governador havien començat, eren les més importants que hagueren imaginat. Els dels grups que s'oposaven un a l'altre miraven amb certa inquietud als seus i als oposats amb la impaciència que això produïa.

Mentre, a la casa del general Carlos Romero, la gent anava entrant a l'espera de tan esperat resultat, Xavier fill d'este, aguaitava el cap des de la seua habitació, muntó de persones anaven passant davant dels seus ulls, i tafanejava sense perdre detall.

Sa mare es trobava asseguda a una de les cadires del menjador, rodejada de dones vestides amb roba cridanera, Xavier que s'avorria, corregué als peus de sa mare demanant-li atenció però... en eixe moment de la televisió es va sentir una veu cridant:

-Siiii!!!!! I els progressistes guanyen per majoria, felicitats a tots aquells que comparteixen la nostra felicitat.

Tots saltaren de alegria, excepte la mare de Xavier, que tenia els ulls tristos d'alguna manera, els quals van canviar en vorer que el seu marit s'acostava victoriós, ell no seu podia creure, i tots se li acostaven donant-li l'enhorabona, Xavier romania en un costat observant l'escena.

Son pare el va vorer i acostant-se agafà una cosa de la seua butxaca, era una pistola, molt xicoteta i clar, sense bales, li la donà dient-li:

-Crec tu ta me deus de celebrar, no?

Així es va allunyar deixant-lo amb la boca oberta, però a partir d'aquell dia Xavier es va trobar més sol que ningú, sa mare treballava cosint i es passava tot el dia ocupada mentre que son pare ni tan sols posava peu en casa.

Fins que un dia va passar lo que molts ja se temien, aquells que no havien acceptat la derrota van proclamar la guerra entre el govern i ells, el que significava que el pare de Xavier marxaria prompte.

Els mesos de batalla es feren eterns i molt homes moriren ràpidament, i quan per fi va acabar aquella massacre els que anhelaven la dictura es van poder proclamar guanyadors.

Tots els que no recolzaven les seues idees sabien les conseqüències que duria, ara es trobaven en greu perill fins a una mort segura.

La mare de Xavier va decidir fer-lo viatjar a l'Índia, on residien un parents llunyans, aquesta decisió la va prendre sense consultar amb el seu home, el qual estava en estat desaparegut i potser mort.

Malgrat les queixes del xiquet la seua maleta es va preparar ràpidament, la roba, algun joguet o llibre i aquella pistola que el seu pare li va donar abans de desaparèixer. Els rumors corrien com si tingueren peus i segurament no tardarien en anar a matar-los. En la part posterior de la casa l'esperava un cotxe i abans d'acomiadar-se aquest li digué:

-Mare, no vens en mi?

Les llàgrimes d'ella van ser l'últim que va vorer Xavier abans de que el cotxe moguera, soles pogué escoltar les paraules que va cridar desesperadament: cuidat. El xiquet va estendre la ma per a poder aconseguir tocar la ma d'ella, que ja estava molt lluny.

Kilòmetres i kilòmetres després es sentiren un tirs als quals Xavier va reaccionar, el cotxe es va parar a petició seua i va soterrar la pistola de son pare amb l' esperança de tornar a per ella el dia que tornara amb sa mare.

Lamentablement els soldats enemics pogueren detindre aquell cotxe, i no se sap més de Xavier, si el mataren i soterraren en algun camp de cultiu actual o el perdonaren i deixaren marxar, a dia de hui encara no ho sabem.