Historias cortas y leyendas

L'ignorància és perillosa (Part 1)

L'home de bata blanca passejava d'un costat a l'altre del laboratori, davant seu hi havia un cos tapat per una manta blanca i al seu costat un muntó de papers escampats per terra. A la porta d'entrada un altre home vestit de negre amb un maletí esperava pacientment a algú.

Maica passava part del temps observant les fotografies que reposaven damunt de la llar mentre sa mare llegia plàcidament, d'un moment a l'altre Maica es faria la maleta i se'n aniria a viure en son pare, el qual es trobava treballant en Irlanda degut a una investigació que segons ell era molt més important que la seua família. Els pares d'ella s'havien separat feia poc i tenien la custòdia compartida per lo tant li tocava al pare fer-se càrrec de la filla durant les vacances d'estiu.

L' aire es trobava remenat, els núvols s'havien tornat d'un gris brut i les hores passaven lentes, l'avió havia començat el seu viatge.

Dins, Maica no aconseguia dormir, després de tot aquell viatge seria llarg i pesat, al seu costat un xiquet escoltava música mentre els sorolls dels seus roncs feien eco per tot el corredor. Ella mirava la finestra, com si els seus ulls buscaren un miracle entre els la boira i els núvols.

El pare de Maica, Albert Roca, encara seguia al seu laboratori, anava anotant tot el que aconseguia esbrinar al seu diari però en un moment determinat el seu braç va quedar paralitzat, posant-se les mans al cap va cridar:

-Deu meu!! Maica em va a matar...

Guardant el seu diari agafà la seua jaqueta i se'n anà ràpidament en direcció a l'aeroport, segurament la seua ment havia viatjat massa lluny de la realitat i tot al seu voltant era merament una distracció.

Albert Roca era un apassionat dels coneixements i sobretot de les noves ciències que havien sigut descobertes feia poc, des de la seua infantessa tot allò havia capturat la seua ment, per a molts era un misteri el que s'haguera casat i després tingut una filla però el divorci d'aquest confirmava que el seu cor pertanyia a la ciència.

A l'aeroport Maica esperava asseguda en una de les cadires que hi havia al corredor d'espera mentre mirava de reüll la porta d'entrada. De sobte el seu pare va aparèixer i alçant la ma va dir:

-Estic ací!!

Ella el mirava de manera desconfiada, li va donar la maleta i pujaren al cotxe. El viatge va ser silenciós, l'aire es trobava tan carregat que pareixia anar a caure damunt d'ells. Absolutament ningú dels dos s'atrevia a dir paraula.

Arribaren per fi a la casa, un pis ruïnós en condicions inhumanes degut a que el seu propietari rara volta passava la nit a casa o inclús un dia sencer. El pis tenia una cuina, una xicoteta sala d'estar, un bany i dues habitacions una junt a l'altra.

Maica després de acomodar la seua roba a l'armari decidí fer una visita pel poble. Era un lloc silenciós i la majoria d'habitants eren iaios amb deficiències. El lloc més emblemàtic era el laboratori on treballava el seu pare però també hi havia una vella cabanya que segons rumorejaven els veïns era habitada pel fantasma del antic propietari, mort per causes desconegudes i altres comentaven que soles era una mentida per ocultar altres intencions.

Ella va tornar a casa però son pare ja no estava allí, li havia deixat una nota:

Tinc molt de treball que fer, te deixat el menjar en la nevera, espere tornar abans de les nou, si no es aixina tindràs que anar per mi a per uns papers al laboratori, tens que tindre en compte que estic molt ocupat.

Papà

Era lo més normal del mon, la seua filla de visita i ell treballant, total que Maica va passar el que quedava de dia tancada a la seua habitació. El temps havia passat més ràpid del que pareixia, ja eren les 10 de la nit, i aquell home tan despistat encara no havia arribat, tampoc donava senyals de vida i com sempre tenia el mòbil apagat.

Ara el dilema era que ell li havia dit a la seua filla que si no tornava abans de les 9, arreplegara els documents que estaven al laboratori en el seu despatx.

Amb tot el valor del seu cor Maica pujà a la bicicleta i es disposà a pedalejar fins al laboratori. Però la cosa no era fàcil, el camí estava fosc i la pereta de la bicicleta no donava prou llum com per a distingir un arbre d'una ombra entre la foscor de la nit.

Una vegada en el laboratori agafà els documents i disposta tornar-se'n la va detindre les veus de dos persones que murmuraven:

-Si, la cosa podria donar resultat.

-Però saps que no es possible trobar l'últim component...

-Que més dona, ja tenim la fórmula i 3 subjectes d'experiments, ara soles queda provar.

-Ja eu se però és més perillós del que creus, què dirà el senyor Roca?

-Va, ell no eu sap aixina que...

😍Segon  premi Sambori 2016 😍