Urpes

Caplítol I

Deu minuts, era el que portava d'estiu i ja m'havien castigat sense sortir de casa durant un més. I tot per haver suspès l'últim examen de biologia.

Infern, l'única paraula que em venia al cap en aquell moment. I no només per el fet d'estar reclosa a casa, sinó perquè tot hi ser el primer dia de les vacances d'estiu feia tanta calor que tenia la sensació de que se'm fondrien els ossos.

Observava, des de la finestra de la meva habitació, uns nens que devien tenir no gaire més de set anys que jugaven amb una pilota, i reflexionava sobre les possibilitats que tenia d'escapar-me d'aquell forn i les conseqüències que portaria dur a terme aquella idea, però al cap i a la fi no hi podia perdre res. Ja havia perdut un mes de la meva llibertat, no em quedava gaire cosa més.

Decidida a intentar-ho, vaig baixar les escales silenciosament per no alertar als meus peres.

El meu pare, en Díter, un home d'estatura mitjana i més o menys prim, al qual no li pots portar la contrària perquè comença una guerra, treballava segons ell en un dels millors càrrecs a les oficines d'una fàbrica de claus, mai vaig entendre l'interès que hi tenia. Estava assentat a la seva gran butaca, ocupat cridant a l'home de les noticies que sortia per la televisió. Millor, més fàcil d'esquivar.

La meva mare, l'Alesa, una dona prima i secretaria d'una de les empreses més importants, estava assentada al sofà parlant amb una de les seves amigues per el telèfon, segurament comentant alguna ximpleria, el seu passatemps preferit. Tampoc seria difícil esquivar-la, posava massa entusiasme a la seva conversa

I la meva germana petita, la Cally, que en aquestes ocasions mai era una molèstia, ja que es passava el dia amb les seves amigues o a la seva habitació.

Així que vaig poder sortir de casa fàcilment per la finestra del lavabo del pis de baix. Un cop a fora tenia molt clar on anar. Al bosc que hi havia a deu minuts de casa, el meu refugi del món exterior. Allí podia passejar tranquil·lament pensant amb les meves coses i oblidar-me de qualsevol preocupació. Encara no tenia molt clar quan tornaria a casa en cas de que ho fes.

Ja devia portar més d'una hora caminant, mantenint més o menys la mateixa direcció, i la veritat és que mai m'havia allunyat tant, normalment em movia per una zona propera al camí principal. Així que vaig decidir aturar-me i assentar-me al peu d'un arbre. No pas perquè necessites descansar, sempre havia tingut bastanta habilitat en els esports i tenia molta resistència, simplement ho vaig fer perquè tenia ganes de estar-me una estona sense fer res, escoltant el cant dels ocells i el vent movent suaument les branques dels arbres. Em podia passar hores així.