Urpes

Capítol IX

Ignorant les ordres els seus pares la Cally no s'havia resignat a quedar-se a la seva habitació i des de la finestra de la habitació de la seva germana ho va veure tot. S'havia quedat paralitzada, no entenia res del que acabava de veure, que es suposava que havia passat? Estava observant ala seva germana al mig del jardí i de sobte la veia caient al terra recaragolant-se de dolor i transformant-se en un llop. No, això era impossible, aquestes coses no passaven al planeta en el que ella vivia, la màgia no existia, devia estar somiant. 

No acabava d'entendre el que havia passat, feia mig minut estava tant tranquil·la al meu cos i menys de mig minut després  estava en un cos d'una lloba.

Llavors em vaig adonar que els més grans estaven parlant entre ells i els vaig poder escoltar perfectament.

-Així que era cert, la noia es una dels nostres.- va dir amb cara de preocupació l'home més gran del grup d'estranys.

-Ja t'ho vaig dir, i no em volies creure.- va continuar en Billy.

-Ara això no es el més important, hem de decidir que fem amb ella.

-Com què que fem amb ella?- va intervenir la meva mare bastant preocupada.

-No podem pretendre que es quedi aquí com si no hagués passat res, envoltada d'aplosos.

-Envoltada de què?- va preguntar el meu pare.

-Aplosos, simples humans com vosaltres.- va contestar l'home estrany. 

Els meus pares es van quedar una mica estranyats per la expressió d'aquell home, aplosos? D'on havien tret aquella paraula? Però la resta de persones presents no semblava sorpresa per això.

-Jo crec que el millor que podem fer es explicar-l'hi tot la l'Alex i parlar-ne.

-Billy, saps perfectament com acabarà tot això, però no et nego que la noia esta bastant perduda i es mereix una explicació.

I tenia tota la raó, jo, que seguia en forma de lloba, necessitava que algú m'expliques alguna cosa, i si tardessin massa m'explotaria el cap.

En Billy es va apropar amb el mateix amb qui havia mantingut la conversa feia uns segons.

-Alex, se que tot això et pot semblar molt estrany, però has de confiar amb nosaltres. Hi ha molta més gent com tu, i igual com tu no n'has sabut res fins ara, ningú pot saber el que ha passat avui en aquest jardí, ficaries en perill a molta gent. Per cert, com que estàs en forma de lloba només t'entenen en Ken, la Magi i en Gad, - va dir mentre els senyalava un a un, primer el noi més jove, despres la dona gran i finalment l'home més gran.-per una unió estranya que teniu tots els de la vostra espècie.

-Alex, nosaltres som com tu, hi hem vingut a ajudar-te, però creiem que el millor que podem fer es que vinguis amb nosaltres, així estaràs amb més gent com tu i nosaltres et podrem ajudar.- aquest cop va ser en Gad qui es va dirigir directament a mi per primer cop.

-Això vol dir que no podré seguir vivint qui?- 

-Ho sento, però no, seria massa perillós.- va respondre sense dubtar ni un moment.

-Però els meus pares i la meva germana podran venir amb mi, no?

-No, és massa perillós que els de la nostra espècie convisquin amb aplosos.

-Però ells no dirien res de tot això a ningú, saben guardar un secret.- mentre deia això pensava amb la meva germana, pràcticament incapaç de guardar un secret, però en temes tant importants podria confiar amb ella, encara que gairebé tot el que feia corroborava que no era de confiança, però me'n devia una.

-Alex, no es tracta d'això, les persones com tu i com jo podem descontrolar-nos i atacar a qualsevol, per molt que ens l'estimem, sobretot si no estàs acostumada a controlar-te com tu. Si no vols matar a ningú és el més prudent que podem fer.

No, no estava disposada a abandonar la vida que havia tingut fins llavors, els amics, la família, per molt que últimament ens passéssim el dia discutint m'estimava massa la meva família.

-Això vol dir que no podré tornar a veure a la meva família?-

-Potser d'aquí un temps, si aconsegueixes controlar-te tot el necessari.- Però no ho deia molt segur, en el fons pensava que mai seria capaç de controlar-m'he tant.

Vam estar uns segons en silenci. jo encara no podia assimilar tot el que havia passat

-Bé,- va començar en Gad.- jo crec que perquè avui et quedis a dormir aquí no passarà res, demà a primera hora del matí, quan el sol comenci a despuntar per l'horitzó estarem aquí, només podràs prendre el més important.

Els meus pares portaven estona observant-nos des de la distància, com si no haguessin sentit res de tot el que havíem dit, però tot hi això la meva mare tenia cara de preocupació.

Quan em vaig voler aixecar me'n vaig adonar de que encara seguia en forma de lloba. Com podia tornar a tenir el meu cos de sempre?

-Al principi costa molt canviar, el millor que pots fer es esperar a que es faci de dia, ja passarà l'efecte de la transformació.- Em va sobtar que em respongués, tan sols havia pensat en alló, com ho havia sentit? Potser formava part d'aquesta unió. Tot plegat semblava un somni.

Com que van insistir en que dormis dins la casa per si hi havia algun veí curiós i també van avisar que ells es quedarien per els voltants de la casa vaig decidir dormir al terra de la meva habitació, pensant que potser no tornaria a dormir allí en molt de temps.

Però abans de que m'adormis va venir la meva mare.

-Alex, estàs dormint?- va dir mentre obria la porta de la habitació.

-Encara no.- Vaig intentar respondre, però de la meva boca tan sols va sortir un grunyit. clar, ara no puc parlar amb els... Com ho havia dit... Ah, si, aplosos. Quin nom més estrany.

-Ja veig que no.- va dir mentre entrava a la habitació. 

-Se que et dec una explicació per tot això, però no se que dir-te, suposo que ens trobaràs a faltar, igual que nosaltres a tu, i et prometo que si pogués fer qualsevol cosa per evitar que ens separessin ho faria.

Jo la escoltava atentament, com quan era petita i m'explicava un conte abans d'anar a dormir, que ella estigues allà em tranquil·litzava i evitava que tingues malsons, i potser en aquell instant buscava una mica això, superar tot el que havia descobert aquella nit, també  observant atentament cada gest que feia, cada piga de la seva pell,  perquè no sabia quan la podria tornar a veure.

En aquell precís instant va entrar el meu pare a la habitació, seriós, però mostrava tristor en els seus ulls, l'home que m'havia ensenyat a anar en bici, que igual que la meva mare m'havia gronxat quan jo encara no era capaç, les mateixes persones que m'havien ajudat a aixecar-me cada cop que queia i m'havien curat tantes ferides com m'havia fet. I també hi havia la meva germana, que teòricament en aquell instant dormia a la habitació del costat,  que tantes vegades m'havia fet emprenyar però que tants bons moments havíem passat juntes. 

No sabia si seria capaç de marxar, abandonar a la meva família, la casa un havia crescut i tots els amics que havia fet.  A l'institut no t'ensenyaven a superar aquestes coses, de que em serviria en aquell moment calcular una arrel quadrada o analitzar una oració. Simplement no estava preparada per tot allò.