Urpes

Capítol VII

Em vaig despertar l'endemà, quan el sol ja feia hores que brillava al cel. 
Com que vaig notar que el cap ja no em rodava tant, em vaig intentar aixecar per anar a menjar alguna cosa. Pero tot just em vaig incorporar, vaig vomitar, una i una altra i una altre vegada, fins que ja no em va quedar res a l'estómac. La meva mare, suposo que ho va sentir tot, perquè no va tardar ni dos segons en entrar a la meva habitació.
-Alexandra, encara no et trobes millor?-em va preguntar mentres s'acostava ràpidament a mi.

-Em pensava que si, m'he intentat aixecar i m'he tornat a marejar.

-Intenta estar estirada al llit una estona més, trucaré a en Billy.-Mentres deia aixó es va quedar uns segons mirant al meu llit i seguidament va marxar, va tornar poc després amb una fregona per netejar el vòmit i va tornar a marxar.
Em vaig estirar per intentar descansar una mica més, tot i que no tenia gens de son, i me'n vaig adonar del que s'havia quedat mirant la meva mare. Els llençols estaben tots estripats. No tenia ni idea de com havia passat això , semblava que un gos hagués entrat a la meva habitació i hagués tingut una lluita contra el meu llit. I com era que la meva mare ho havia vist i no havia dit res? Llavos me'n vaig en recordar de la conversa de la meva mare i el metge. Què estava passant, per que m'amagaven alguna cosa?

Em vaig quedar buscant una resposta lògica per a tot alló fins que en Billy va arribar.
-Bon dia Alex, com et trobes? Encara no has millorat?

-Bon dia. No, estic molt marejada i he vomitat uns quants cops.
-D'acord .-Ell també se'n va adonar de l'estat dels meus llençols, pero igual que la meva mare va fer veure que no ho havia vist.-Mira, Alex, et seré honest, no tinc clar el que et passa, i m'agraderia fer unes proves abans de precipitar-me a donar-t'he algun medicament que pugui empitjorar les coses, així que si no et fa res m'agradaria treure't una mica de sang per analitzar-la, i aquesta tarda ja tindre els resultats i podré decidir que és el millor que podem fer per que et recuperis. Hi estas d'acord?-Ho va dir molt segur, i el fet de que aquesta tarda ja pogués trobar una solució al que em passava em va animar a acceptar.

-D'acord- em vaig limitar a dir.

Ell va treure el necessari per poder extreure'm sang i em va clavar la agulla al braç, l'hi va costar, va ser com si la meva pell durant uns segons fos més forta que la agulla i no la deixes passar, pero finalment va entrar.

Vaig decidir no fer cas d'allo, que segurament seria que el meu cap m'estigues jugant una mala passada.
Quan va acabar, ho va recollit tot hi em va preguntar una vegada més com em sentia.
-Continuo igual-

-Donsc esperem que aquesta tarda ja hagi trobat una solució al teu problema, tu intenta no mouret del llit i menjar bé, pero sense accés , no cal que tornis a vomitar.
-Tranquil, no puc fer gaire cosa més tal hi com em trobo.
Es va acomiadar i va sortir al passadis, on es va trobar amb la meva mare.

-Que, que penses que pot ser?- va preguntar preocupada.

-Mira, Alesa, no et vull enganyar, crec que tots dos sabem el que està passant, i no ho podem impedir. Tot hi això he agafat unes mostres de la seva sang per analitzar-la, vull estudiar tot el possible sobre la seva naturalesa i saber si es compatible amb alguns medicaments.

-I si és així que farem? I si algú ho descobreix i la delaten, la matarien.- va respondre la meva mare molt preocupada.

Que era el que em passava? Tant greu era que era un motiu per matar-me? I si tenia algun tipus de maleltia contagiosa que no sabien com combatir-la? I si havia contagiat a la meva mare i al metge? Era perillosa per a tothom que vivia al meu voltant.

- Alesa, si és el que pensem el millor serà que vagi amb els seus, no la pots retenir aqui, el seu instint la portarà a l'altre costat, i vulguis o no, serà el millor per a tothom, no ens podem arriscar a que ho descobreixin.-va fer una petita pausa, segurament per meditar alguna cosa.- Si les proves afirmen la nostra teoria sera millor que l'hi expliqueu tot, demà és un dels seus dies, i millor que no ho descobreixi sola.

-Si, hi estic d'acord.

Es van despedir i en Billy va marxar.

Ja hi tornabem amb els secrets, perque no em deien d'una vegada la seva teoria, tant greu era que no m'ho podien dir?
I que era el que m'estaba passant que faria que volgues abandonar a la meva família? Qui eren els "altres"?

Eren masses les preguntes que rondaven per el meu cap intentant buscar una resposta lògica, pero no en trobava cap. Se'm havien acudit tot tipus de malalties, pero cap coincidia amb els meus síntomes, així que quan va tornar a entrar la meva mare a la habitació no em vaig poder aguantar.

-Mare, se que tu i en Billy sabeu el que em passa, per que no m'ho dieu d'una vegada?-  Es va quedar una estona pensant fins que finalmet va respondre.

-Alexandra... Es veritat que tenim una teoria, pero no es gaire possible, i primer volem assegurar si es certa, no et volem preocupar sense motiu.

-Tinc dret a saber que pot ser, no ets tu qui t'has de passar el dia dormint o observant el sostre la la teva habitació perquè no pots fer res més.

-Alexandra, no t'enfadis, tu tranquila que de seguida que en Billy sapiga alguna cosa t'ho dire. I ara descansa.

-Descansar? Pero si el que necessito es fer alguna cosa, ja em trobo millor, no puc sortir com a mínim al jardí?- i era cert, ja no em trobava tant malament, i tenia ganes de sortir a fora.

-En Billy t'ha dit que descansis.

-Però si ni tan sols sap que tinc.- Es va quedar una estona observant-me i finalment va accedir.

Portava una estona passejant per el jardí, m'havia anat bé sortir una estona de casa, l'aire lliure sempre anava bé. Feia un dia molt bo, tranquil, no es sentien gaires cotxes i jo ja em trobava bé.
Estava observant com un colom es netejava les plomes just quan  vaig començar a notar punxades molt fortes per tot el cos, tant que vaig caure a terra, sentia un dolor insuportable per tot el cos i em feia molt mal el cap, l'últim que vaig sentir va ser a la meva mare cridant el meu nom i el meu pare corrent cap a mi.