Urpes

Capítol II

Corria, corria perquè tenia un instint que em deia que havia de córrer, i no podia evitar fer-l'hi cas. No entenia perquè ho havia de fer, tenia la sensació de que fugia d'algú, però no sabia de qui ni perquè.
La perspectiva de visió que tenia no era igual a la que estava acostumada, era com si estigues mirant des d'un punt més baix. A demés el ritme de les meves passes era diferent, com si corres sobre més de dues cames. I corria més ràpid, bastant més ràpid. Tot i això em cansava molt menys, portava una bona estona corrent i el meu cos quasi no mostrava senyals de cansament.
Però de sobte una veu va interrompre els meus pensaments.

-De veritat creus que està viva- era una veu masculina, segurament d'un noi de poc més d'onze anys.

-Com vols que estigui morta!- va respondre una nova veu, aquesta devia provenir d'un noi una mica més gran, segurament d'uns 15 anys.

Sempre havia tingut molt bona oïda. Tot i això, no sabia d'on provenien les veus.

-Però llavors que l'hi pot haver passat?- va tornar a intervenir la primera veu.

-Segurament deu estar adormida.- un altre cop la segona veu.

I era cert, podia notar la terra humida i coberta de fulles sota les meves mans. Però no vaig atrevir-me a obrir els ulls.
Això aclaria molts dels meus dubtes anteriors. Últimament havia tingut molts somnis semblants al que acabava de tenir. Però el que m'estranyava més d'aquests somnis es que normalment despertava amb els peus i les ungles plens de terra i algun cop fins hi tot tenia esgarrinxades o ferides a les cames i els braços. Tot hi això no els hi havia comentat mai als meus pares perquè segurament em tancarien l'habitació amb pany i clau cada cop que anés a dormir. Suposava que la causa de que despertes plena de terra i ferides devia ser que era somnàmbula i mentre dormia devia anar a donar un tomb per el jardí.

La veu més jove va tornar a sonar.

-Creus que l'hauríem de despertar?-

-No ho se, potser s'espanta quan ens veu, pensa que no sap qui som.- va respondre amb un to una mica preocupat. -Però, el que més m'encurioseix és com ha arribat aquí. Sembla una humana normal, però tot hi això està bastant lluny de les primeres cases humanes.

Com que una humana normal? Com havia de ser sinó? A que es referia al dir les primeres cases humanes?
A demés, no podia estar a gaire més d'una hora de casa, no havia caminat tant.
Finalment vaig decidir obrir els ulls per intentar aclarir tots els dubtes que començava a tenir.

El primer que em va sorprendre va ser el canvi de llum que es podia notar entre abans  ďadormir-me i al despertar.
Davant meu s'alçaven dues siluetes que com havia pogut esbrinar per les veus corresponien a les de dos nois de diferents edats .

El que més em va sorprendre va ser que els dos anaven sense cap tipus de peça de roba que els hi cobris el pit, i anaven descalços. Només portaven uns pantalons tallats per l'altura dels genolls.
Els dos tenien el cabell castany, tot hi que el més alt el tenia bastant més clar que el segon, aquest el tenia bastant fosc i més arrissat, sense perdre el toc castany.
El primer devia fer un metre setanta i pocs, espatlles amples i els músculs bastant definits.
El segon feia més o menys un metre cinquanta cinc, també tenia les espatlles prou amples i els músculs marcats, tot hi que no tant com el primer.

-Hola- va saludar el primer -Estàs bé? Et cal ajuda?-

-Eh...-Hem vaig intentar incorporar una mica, però tenia una cama adormida i adolorida per haver-l'ha tingut massa estona quieta en mala posició. -No, estic bé, només m'he adormit.

-Millor. Així que deus saber com tornar a casa teva. - Va afirmar el segon.

Hem vaig aixecar del tot, intentant ignorar el dolor muscular que notava per tot el cos. Un cop dreta, vaig analitzar on em trobava i me'n vaig adonar de que no em trobava al mateix lloc on m'havia aturat mentre caminava.
El lloc on m'havia aturat tenia molta menys vegetació i els arbres eren més prims i més joves. En canvi, els arbres que podia veure en aquell moment eren molt més grans i tenien més anys, hi havia moltes més plantes, humitat i  tenia un riu a prop, suposava que per això tenia els pantalons molls. El que no entenia era perquè anava descalça.

-Doncs suposo que si que saps tornar.- va començar el més jove - Que vagi bé.

I es van girar per emprendre la marxa.

-No, espereu!- No sabia si podia confiar amb ells, però havia de tornar a casa, i sola era completament segur que em perdria més -Crec que m'he perdut, no recordo com he arribat fins aquí.

-Com que no saps com has arribat fins aquí?- aquest cop va ser el més gran el que va preguntar.

-No ho se, no recordo haver vingut fins aquí.- I era la veritat, per estrany que sones era la veritat.

-Bé, llavors el millor serà que t'acompanyem.

-Però no sabem si podem confiar en ella.- va intentar dir dissimuladament el més jove.

-Però sembla perduda i no la podem deixar aquí, ella és humana, si descobreix el que som podem estar en un greu perill.

Ara parlaven molt més fluix, per que no els sentis, tot hi això els continuava sentint.

-Doncs precisament per això...

-Precisament per això l'hem d'allunyar d'aquí. 

-Però...

-Ni però ni res, és per la nostra pròpia seguretat.

-Ja, però si ens veuen per el seu territori també ens posarem en problemes.

-La deixem a prop de casa seva sense sortir del bosc i llest.

-Bé, d'acord.

-Vius a la ciutat, cert? - Va preguntar el més gran. Aquest cop la pregunta ja anava dirigida a mi.

-Als afores de la ciutat, a pocs minuts del límit del bosc.- Vaig respondre intentant que no es notes que me'n havia enterat de tota la conversa.

-Perfecte, anem?- va dir el més jove amb paciència.

-Si, que sinó es farà fosc a mig camí.

Vaig assentir amb el cap i vam començar a caminar. Es notava que es coneixien molt bé el bosc, tenien molt clar on anaven, i mentre caminaven s'anaven fent bromes entre ells.

-Per cert, encara no ens hem presentat.- va comentar el més gran - Jo hem dic Mike, i ell és el ruc del meu germà, el meu estimadissim Jimmy- la última presentació la va dir amb un to d'ironia i fregant el cabell del seu germà.

-Eiii- es va queixar intentant tirar en Mike, però només el va desviar una mica del seu camí- prefereixo que em diguin Jim, si no et fa res. I tu, com et dius?

-Alex- vaig dir mentre intentava gravar a la meva memòria els seus noms, ja que tenia una trista memòria a l'hora de recordar noms.

-Encantat- van dir a uníson.

-I acostumes a anar pel bosc?- va preguntar en Mike intentant evitar el silenci.

-Quan no tinc res a fer surto a passejar per el bosc, però mai havia anat tant lluny del camí principal.

-Això explica que t'hagis perdut- Va comentar en Jim.

-Suposo.

Després d'aquella petita conversa en Mike no devia saber que més preguntar, perquè ens vam passar quasi tot el trajecte en silenci.
Vam tardar quasi una hora i mitja a arribar al límit del bosc i trobar el camí principal.
Els meus pares em matarien, ja gairebé era fosc, em devia haver passat quasi quatre hores fora de casa i en teoria estava castigada sense poder sortir de la meva habitació.

-Bé, suposo que a partir d'aquí ja saps tornar sola- va dir en Mike.

-Si, casa meva es a deu minuts seguint aquest camí. Però vosaltres podreu tornar, ja gairebé és completament fosc.

-Tranquil.la, ens coneixem el bosc com els palmells de les nostres mans.- va assegurar en Jim.

Semblava molt segur així que vaig decidir no insistir.

-Bé, vosaltres mateixos, ja ens veurem- em vaig acomiadar amb la mà mentre m'allunyava - I moltes gràcies per tot- vaig dir una mica més fort per que em poguessin sentir.

Però el que més em preocupava en aquell moment era la bronca que em cauria en aquell moment. Ja em podia anar pensant que volia que escrivissin a la meva tomba.