Urpes

Capítol III

Ja havien passat dos dies de la meva escapada.
La bronca que em va caure va ser monumental, de les que no s'obliden en tota la vida perquè et passes la resta de la teva vida castigada.
Tot hi això, no hem podia treure del cap aquells dos nois, els quals em van ajudar a trobar casa meva.
El que m'intrigava més, era del que havien estat parlant. Què volien dir en que jo era humana? Com hauria de ser sinó? Que amagaven? Com era que no els havia vist mai per l'institut? Però en canvi coneixien el territori millor que jo.
Moltes preguntes em voltaven per el cap, però no aconseguia trobar respostes lògiques.

Em trobava estirada al meu llit observant el sostre de la meva habitació, completament blanc, mentre escoltava música i jugava a tirar una pilota de basquet a l'aire i tornant a agafar-la just abans de que m'impactes a la cara.
Em passava el dia estudiant per recuperar biologia i estirada al llit sense fer res, ja que estava castigada tot un mes sense poder sortir de casa i sense mòbil. Estava tant aïllada de la societat que fins hi tot les meves amigues de classe havien vingut a veure si estava viva.
De moment m'havia de passar tot el juny i part del juliol castigada. I no ho podria aguantar.
Com que el dia següent tenia l'examen de biologia vaig decidir ficar-me a estudiar una estona per intentar memoritzar com funciona una cadena ďADN.

Em vaig despertar a les vuit al sentir el so que més odi li tenia. El despertador com sempre puntual que havia de deixar damunt de l'escriptori per obligar-me a aixecar-me a aturar-lo i així evitar que em tornes a adormir.
Un cop canviada i esmorzant, la meva mare va aparèixer per la porta de la cuina, amb la seva bata de dormir per desitjar-me sort a la seva manera.

-Ja has estudiat prou?

-Bon dia- vaig contestar per que notes que podia saludar.

-Bon dia- va respondre amb un to que demostrava que no li feia gràcia la meva resposta- t'he fet una pregunta.
-Si.
-Pensa que si no aproves com a mínim amb un set no sortiràs amb tot l'estiu.- un altre cop igual, sempre m'estava amenaçant amb càstigs.
-Si ja no em queda estiu, que ja estic castigada.
-Alexandra, si continues contestant així si que et quedaràs sense sortir durant tot l'estiu- i una altra amenaça.
Els meus pares, alguns familiars i els professors eren els únics que em deien per el meu nom complet. Però sempre que podia, demanava que em diguessin Alex, ja que li tenia cert odi al meu nom.
-Però si és la veritat.
-Si estàs castigada quasi tot l'estiu és per que t'ho has buscat. I ara, siusplau, acaba d'esmorzar i ves a l'institut que arribaràs tard.
No vaig contestar, em vaig limitar a acabar els meus cereals i a marxar a l'institut.

Quan vaig sortir de ľ examen estava més tranquil·la. Havia sigut bastant fàcil, i tenia possibilitats de treure un set com a mínim.
Ara ja era una mica més lliure, encara no podria sortir de casa però com a mínim no tenia la preocupació de l'examen.
De camí a casa em vaig trobar a dos de les meves amigues, la Pati i l'Esme, les quals em van acompanyar fins a casa meva per poder aprofitar i parlar amb mi.
-Tot el castic és per haver suspès biologia?-va preguntar la Pati.
-No, al principi estava castigada molt menys temps, però em vaig escapar de casa perquè no aguantava passar un minut més tancada, i vaig tornar massa tard.
-Queee!- van exclamar a la vegada.
-Com tens els ovaris d'escapar-te de casa amb els pares que tens. Que t'esperaves, que en sortiries il·lesa?- va preguntar l'Esme
Però jo ja no l'escoltava, el moviment d'una ombra entre els arbres que vorejaven el petit camí per el qual passavem, m'havia cridat l'atenció, i intentava descobrir d'on provenia, però no aconseguia esbrinar que era.
Durant la resta del camí, vam comentar quina nota creiem que tindríem a cada assignatura, cosa que no sabríem fins tres setmanes després.

Quan vaig arribar a casa vaig haver d'assegurar deu cops als meus pares que l'examen m' havia anat prou bé.
Un cop lliure dels meus pares vaig pujar ràpidament a la meva habitació on em vaig tancar, vaig engegar el reproductor de música i hem vaig ficar a llegir fins que els meus pares em van cridar per que anés a dinar.

Vaig dinar tant ràpid com vaig poder i vaig tornar a la meva habitació, on em vaig estirar al meu llit i em vaig adormir a l'acte.
Em vaig despertar quatre hores després amb un mal de cap insuportable. Hem vaig aixecar per anar al lavabo a rentar-me la cara. Quan tornava a la meva habitació me'n vaig adonar de que estava sola a casa. En altres moments hauria optat per arriscar-me a sortir una estona de casa, pero encara em sentia marejada i preferia quedar-me al llit dormint.

Corria darrere una olor que m'havia  cridat la atenció. Una olor molt dolça, que m'omplia.
Tornava a córrer a quatre potes, amb una perspectiva més baixa i molt ràpid, però en aquell moment només podia pensar en la dolça olor, que tant em fascinava, i que intentava descobrir d'on provenia mentre esquivava els arbres que em passaven a tota velocitat rosant-me el cos.
Però no aconseguia descobrir d'on provenia la dolça olor per molt que ho intentes. 

Hem vaig despertar, suada. Vaig mirar el rellotge, 7:36 del matí.
Havia dormit més de nou hores seguides, però em feien mal tots els músculs. Em vaig aixecar i llavors me'n vaig adonar de que tenia els peus descalços, bruts de terra, igual que les meves mans. Com havia acabat així?
Podia ser que fos somnàmbula i no me'n agués adonat fins llavors?
Tot i que era bastant estrany, no vaig tenir temps d'intentar trobar una resposta perquè la meva mare ja em cridava des del pis de baix perquè m'aixeques i anés a esmorzar. Així que vaig decidir rentar-me els peus i les mans perquè els meus pares no em fessin preguntes a les quals no podria respondre.
La resta del dia es va fer etern. Quan no pots fer res per distreure't les hores passen molt lentament.
Com que ja havia fet l'examen de recuperació de biologia, no tenia res a fer. Mai hagués penssatque en algún moment hauria desitjat tenir un examen per poder distreure'm estudiant.
La calor m'estava afectant greument al cervell. I, es que, mai havia tingut tanta calor. Anava amb una samarreta amb les mànigues tallades i uns shorts i m'estava morint. No podria aguantar gaires dies més castigada amb aquestes condicions.

Els següents dies van ser brutalment avorrits. M'aixecava, esmorzava, m'avorria, tocava la guitarra, patia calor, dinava, m'avorria, dibuixava, patia calor, sopava, llegia, patia calor, dormia i tornava a començar el cicle mortal.
No veia fi a aquell infern.