Urpes

Capítol VIII

Tornava a córrer pel bosc, a tota velocitat. Perseguia alguna cosa, em guiava el meu instint. Portava molta estona corrent, però no estava gens cansada, i de moment no tenia cap intenció de deixar de fer-ho.

-Creus que estarà gaire temps més en aquest estat? - Una veu em va sobtar, no sabia d'on provenia, però m'era molt familiar.

-Ara mateix no et puc dir res, depen molt de cada persona. -Una segona veu que també m'era molt familiar.

Vaig començar a obrir els ulls, em trobava a la meva habitació, al meu llit. Les dues veus que sentia eren del meu pare i d'en Billy.
Quan se'n van adonar de que estava desperta van deixar la seva conversa i es van dirigir a mi.

-Alexandra, filla, com et trobes.- el meu pare semblava preocupat.

Vaig intentar respondre però només em va sortir un fil de veu.

-Tranquil.la, és normal, portes una setmana... Podríem dir que en un espècie de coma.- va contestar en Billy.

Una setmana en coma? Que m'havia passat?
Vaig intentar incorporar-m'he, però vaig sentir un dolor insuportable per tot el cos, així que ho vaig deixar estar.

-Que m'ha passat?- per fi vaig poder dir amb una veu feble.

-Estaves al jardí i de sobte et vas desmaiar, i has estat dormint fins avui. - Es va notar que el meu pare no volia entrar en explicacions mèdiques, però jo necessitava saber que m'havia passat realment.

-Però perquè? Que em passa?- llavors me'n vaig en recordar.- Billy, ja tens els resultats de l'anàlisi de la sang?

La seva cara va canviar i es va ficar tens.

-Si, però crec que abans has de parlar amb els teus pares.

Com? Per que?

-Doncs que esperem? On es la mare?

-Soc aquí. - just en aquell moment entrava per la porta.

-Bé, jo us deixo.- va anunciar en Billy i seguidament va sortir de la habitació.

Tot va quedar en silenci, ningú sabia que dir així que vaig decidir començar jo.

-Bé, que m'heu de dir? Que és el que em passa?

La meva mare va començar

-Alex, abans de tot promet-nos que no t'enfadaràs amb nosaltres, ho hem fet per protegir-te.- A que venia ara això?

-Perquè m'hauria d'enfadar, m'ho voleu explicar ja?-  No entenia res.

-Alex, no tot ha sigut sempre igual, a mes enllà del bosc existeixen unes criatures les quals se'n amaga la seva existència.

-Com? - Això si que no- Si m'estàs intentant fer una broma de mal gust no fa gens de gràcia. A més. Que tindria això a veure amb mi i el que em passa.

-Alexandra, no es cap broma, i te a veure amb tu perquè...- va callar com si busques les millors paraules per continuar- perquè tu ets com ells.

-Com que com ells? Jo només soc jo, i en cas de que aquestes criatures existissin jo no i tindria res a veure.

-No n'estem del tot segurs, tot hi així  aquesta nit ho descobrirem.- aquest cop era  el meu pare el que intentava explicar-me alguna cosa que no acabava de comprendre.

- Com que aquesta nit?- això estava perdent més el sentit per moments.

-Alexandra, creiem que tu ets...- ja hi tornàvem, que necessitaven un diccionari per poder acabar les frases?- una dona lloba.

Això si que no m'ho colaven, ja no era una criatura de 5 anys que es creu qualsevol cosa, això no feia cap gràcia.

-Em podeu dir que esta passant, no em trobo bé, i vosaltres l'únic que feu és dir-me  tonteries.

-Se que és difícil de creure, però es veritat. - Ara era el meu pare que intentava fer-me empassar aquesta bola.- Mira, fem una cosa, esperem a aquesta nit, si de veritat es cert el que creiem que t'està passant ho veurem clar i tu tindràs motius per creure'ns, sinó, serà millor que oblidem aquest mal entès, hi esteu d'acord?

-Si, serà el millor. - Va respondre la meva mare.

-Heu d'anar al psicòleg o a algun lloc, això vostre no és normal, us esteu tornant bojos.- I es que no tenia sentit res del que estava passant.

Però ho vam deixar estar per el moment, però no va tardar molt en arribar la nit.

Ja començava a fer-se fosc, però encara es podia veure el sol. Per molt que em negava a acceptar aquella barbaritat, que passaria si fos veritat? sempre m'havien semblat uns animals molt curiosos els llops, però mai m'havia plantejat ser-ne jo un. Era tot una bogeria.

-Alexandra, pots baixar al jardí?- la meva mare ja estava massa impacient.

-ja baixo!- vaig respondre mentre em ficava unes sabates velles que tenia tirades pel terra de la meva habitació.

Al jardí hi vaig trobar els meus pares, en Billy i dos homes i una dona que no coneixia de res

-Bones Alex, estàs preparada?- no sabia exactament perquè m'havia de preparar però em vaig limitar a a firmar.

Les tres persones estranyes em recordaven una mica als dos nois que havia conegut al bosc, que em van ajudar, també estaven en bona condició física, tot hi que un dels homes i la dona presentaven una certa edat. el tercer semblava d'uns més de trenta anys.

No sabia que passaria a continuació, ni que havia de fer, simplement s'estava plantada al mig del jardí esperant.

Ja es començava a veure la lluna en un punt prou alt, el sol ja no il·luminava, ja no es veia, en aquell jardí regnava el silenci, sis adults i una adolescent esperant, sense dir res, observant, sense saber que des de la finestra d'una de les habitacions de la casa una noia de 13 anys observava la escena sense entendre res.

Finalment al cap de gairebé un quart d'hora em va començar a fer mal tot, com l'últim cop que havia estat en aquell jardí, però molt més fort. Notava com si el cap m'estigués a punt d'explotar, tots el músculs em feien mal, no sabia si podria aguantar gaire més, era insuportable, vaig deixar anar un crit de dolor amb les poques energies que em quedaven i em vaig deixar caure a terra, només volia que allò acabés, volia despertar-me i que només fos un mal son, però se sobte va venir el dolor més fort i lentament vaig deixar de notar les fortes punxades i el mal insuportable, tot hi que encara tenia tot el cos adolorit.

No entenia que havia passat, no sabia quanta estona m'havia passat recaragolant-me  al terra.

Però sentia que m'havia d'aixecar, em sentia incomoda, estranya, com si no estigues al meu lloc. 

Quan em vaig aconseguir aixecar me'n vaig adonar de que tots m'estaven observant atents, alguns sorpresos, d'altres segurs de saber que passava, i va ser llavors quan me'n vaig adonar, tenia quatre potes, molt de pel i cua, era veritat, era una lloba.