Només tens una vida. || Merlí

Capítol 5: Sòcrates

* Narra la Júlia *

Ja és el tercer dia d'institut. Avui haviem de tenir triats els grups de tres pel viatge.

Genial, encara no estàn fets.

El Merlí entra a classe.

- Bon dia nois, - deixa la motxilla a la seva cadira - canvi de plans, els grups hauràn de ser de quatre perquè vaig fer els càlculs de la classe malament, i bueno... d'aquí cinc minuts vull els grups apuntats a la llista, afanyeu-vos siusplau.

Tothom s'aixeca, i començen a moure's per l'aula, i a parlar, mentre jo, em quedo asseguda al meu lloc.

- Ei, Júlia, vens amb nosaltres? - em diu la Tània al costat de la Berta, la Mònica i l'Oksana.

- Sí, sí, clar, però... ja sou quatre. - somric.

- Bueno tía però no et podem deixar tirada. - afageix la Mònica.

- Suposo que el Merlí ho acceptarà, no? - diu l'Oksana.

- Mm... vale. - miro a la Berta, qui no diu res, està com molt pendent de mi, però al mateix temps... mm... com dir-ho; borde.

El que més odio de canviar-me d'institut és tot el rotllo aquest de que normalment a l'hora de fer grups et quedes penjat, per què ningú et coneix, i tal, i qual. Però donc les gràcies per què aquest cop no ha sigut així.

Al final la Mònica ens apunta a la llista, i com a classe sóm imparells aquest any, el Merlí ens ha deixat ser l'únic grup de 5.

* Narra el Pol *

- Tu, tu, tu, Bruno. - dic jo.

- Què? - em contesta ell.

- A qui més agafem, tio.

- Al Gerard? - proposa.

- No, no, al Gerard no, eh, no si-us-plau. - afageix el Marc.

- Va però perquè no? Que només sóm 3 Marc. - contesto.

- Eh, i al Joan? - proposa ara, en Marc.

El miro somrient i em dirigeixo cap el Joan.

- Ei, Joanet, com va tot?

- Vale. - diu ell.

- Vale, què?

- Que vaig amb vosaltres. Era això el que em venies a demanar, oi?

- Hòstia, tu... - li poso la meva mà a la seva nuca i l'abraço - puto amo tio.

- Ei, Pol! Ho apunto, eh? - crida el Marc des de la pissarra amb el boli a la mà, apunt per apuntar els nostres noms. Jo el contesto assentint amb el cap i torno a mirar al Joan.

- Escolta, què?, com va amb la Mònica de Villamore? - li dic amb un tó pervertit.

- Bé, nem bé, si no fos pel...

- Gerard. - l'interrompo i ell diu que sí amb el cap. - Si és que el Geri fot els nassos on no li demanen. 

- I tu què? Què se n'ha fet de tu amb els teus rotllos?

- Collons - ric - no, doncs mira, ara estic lliure, estic... bé.

En aquest moment s'acosta el Bruno.

- Au va, i el Bru...

- Joan tio - l'interrompo altre cop - calla un rato, si?

Ell aixeca una cella i somriu.

- Joan, tú tens els apunts de castellà aquells que...

Els deixo parlant sols al Bruno i al Joan i m'allunyo anant cap al meu lloc.

* Narra la Júlia *

El Merlí agafa per fi la llista i s'asseu al seu lloc.

- Avia'm... Tània, Oksana, Júlia, Mònica, Berta... Bruno, Pol, Joan, Marc... Gerard, Oriol, Oliver, Ivan... carai. Quins bons grups heu fet eh. - diu mirant-se la llista d'amunt a avall.

Tothom riu donant-li ambient a la classe.

- Bé, començem la classe d'avui. - agafa un guix i apunta a la pissarra. - Sòcrates. Sabeu que és el què deia Sòcrates?

- Només sé, que no sé res. - diu la Mònica.

- Exacte, i sabeu per què ho va dir això?

- Volia demostrar als savis que no en tenien ni idea de res. No? - afageix el Joan.

- Més o menys, sí. - Vam estar durant la classe parlant sobre Sòcrates. - Bé, per deures, vull que escriviu, parlem de dues o tres idees, sobre temes que molta gent avui en dia, està en contra i no ho veuen clar. També hi haureu d'afegir una conclusió, ben feta, és a dir, per exemple, si aquestes persones que no tenen ni idea, llegissin el que heu escrit, poguessin al final adonarsse'n de que estaven equivocats. Ho enteneu?

Acaba la classe i marxem a fora.

* Narra el Bruno *

Tothom marxa, però el pare m'ha dit que em quedi un moment, que vol parlar amb mi.

Total, estem ell, i jo, davant la pissarra, només parlant.

- Què, com va amb la Coralina?

- Papa, un altre cop? És bona persona.

- Ui, si, i tant. Uita, Bruno, quan te n'adonis del que de veritat és aquell monstre, en parlem del tema.

- Estava desitjant desde el primer dia que em diguesis això. - li dic amb la intenció de vacilar-lo.

- Bah, no sé a què has sortit de mi. Ets tot el contrari que jo. 

- Au va, papa, que ja haig de marxar.

- Ah però, espera't cinc minuts i marxem junts.

- Aix, és que la Tània m'espera a la cantina, ho sento, ens veiem després! - surto de la classe.

No hi ha cap alumne. Quin silenci s'ha creat, no estic acostumat a estar amb aquest ambient dins l'institut.

Just al sortir veig al Pol a l'escales de "davant" de classe, recolzat a la paret.

- Bruno! Ja era hora, t'estava esperant... 

- Pol... perquè m'esperaves?

- És que no tinc ganes d'anar a casa meva avui... per... motius, i em preguntava si podria anar a fer els deures a casa teva, si no, no passa res, eh. - em pregunta.

- Ah, bueno, mm...

Merda. La Tània. He quedat amb ella, però no sé com dir-li al Pol que no.

És més, no puc dir-li que no.

Joder.

Com em mira.

- Clar, vina a casa, no passa res. - li responc i em somriu.

- Gràcies, tio. - m'abraça i li segueixo l'abraçada bastant fort. 

Es separa i ens quedem mirant una estona fins que gira la mirada.

- Nem va. - diu baixant les escales.

Agafo el mòvil.

* WhatsApp Tània*

Bruno: Ho sento, Tània, m'ha sorgit un imprevist i no puc quedar... ho deixem per demà? :(