Només tens una vida. || Merlí

Capítol 7: Foucault

*Narra el Pol*

- Bueno, Bruno, haig de marxar ja.
Ell sospira i em mira.
- Doncs fins demà. - em somriu.
- Fins demà. - somric i agafo la jaqueta del sofà i estic a punt d'obrir la porta.
- Pol, - diu ell fent que em giri. - no et deixes res?...

El miro extranyat, i pensant.

- Mmm... no. - responc.

S'em queda mirant.

- Vale, vale. - diu.
- Adéu. - dic jo obrint la porta, el miro, em somriu i em diu adéu amb la mà, i marxo sospirant.

***

*Narra la Júlia*

Després de sopar pujo a la meva habitació, i, fa calor, així que surto al balcó. Tot està en silenci.

Estic empanada mirant la ciutat de fons quan sento un "tsssh". Miro per tots els costats intentant saber d'on ve.
"Tsssh"; un altre cop. I el veig.

- Ei, què fas tú aquí? - somric.
- Doncs mira, passejant una mica pel barri. - diu el Pol mentre somriu. - Escolta, que l'altre dia em vai...
- Espera, que baixo. - l'interrompeixo.

Dit això, baixo abaix i el saludo amb dos petons.

- Què em deies? - pregunto.
- Ah, no res, és que desde aquí, tant a prop, fa més vergonya. - riu.
- Au, va, vergonyós.
- Ho sento, Júlia, per el què va passar l'altre nit. Em vaig comportar com un nen petit... i no vaig estar gens bé.
- No t'amoïnis, no passa res. - somric.
Ell sospira i la seva mà dreta es dirigeix a la meva cintura. M'apropa al seu cos i així de cop em fa un petò.
- Pol. - m'aparto i ell fa un gest amb la cara, que té tota la pinta d'estar emprenyat. - Joder és que et precipites molt, i passo d'estar sempre igual, sóc nova, i no vull que la gent em foti etiquetes així com així, que em posin un nom que no em defineix. - salto jo, i em mira.
- Perdò, sí... sí que m'he precipitat una mica... No tornarà a passar, t'ho juro. Encara que quan vulguis... pots venir eh. - riu i em contàgia el riure.
- Bona nit. - somric, li beso la galta i pujo a casa.

*Narra el Pol*

I un altre cop, Pol Rubio, s'envà a la merda. Com triunfes eh, collons.

No vull tornar a casa... entre que el meu pare i el meu germà em bombejaran a preguntes parlant dels estalvis, del treball, etc., i entre el que acaba de passar amb la Júlia, estic bastant fart.
I és que ara mateix, caminant a les nou de la nit pels carrers buits, poc il•luminats, i calorosos, em poso a pensar.
I penso i m'imagino que només tinc ganes de veure'l, de estar al seu costat, de sentir-lo, de fer-lo meu.
Crec que tornaré a casa seva, i a veure si amb sort em deixa quedar-m'hi a dormir. Si no, dormiré a les escales del portal.
Tot lloc és millor que a casa meva.

*Narra el Bruno*

*ding dong* Aquest és el meu timbre, interrompent el sopar que celebrem, com cada nit, la iaia, el papa, i jo.
Obro la porta.

- Carai, veus com si que t'havies deixat algo? - ric sorprès de que torna a ser aquí.

- Bruno, no he vingut per això, necessito parlar amb tú.

- Ah, mm, clar, passa.

- Llàstima que no hagis arribat deu minuts abans, Pol, ara ja no hi ets a temps per a sopar. Però pots menjar qualsevol cosa... - diu el Merlí.
- Ah, no, no, Merlí, tranquil, no em ve res de gust. - diu el ros.
- Doncs Bruno recull el teu plat. - afageix el filòsof.

Faig el que em diu el pare i anem a la meva habitació.

El Pol es tomba al meu llit.

- No volia quedarme a casa meva a dormir... hi ha masses problemes.
- Però tampoc deu ser per tant no? - afegeixo, i em mira malament. - A veure que no em molestes pas, eh.

Mira cap al sostre i jo em quedo mirant-lo a ell mentre es forma un silenci. El veia preocupat.

- Escolta, vols dir que no tens gana? - dic asseient-me al seu costat.

Ell s'aixeca una mica quedant-se assegut al llit i mira cap a la porta.

- Tinc ganes de tú, Bruno. - i em mira.

Què?

No pot ser.

Joder.

Què faig ara?

Només em disposo a mirar-lo.

Condueix la seva mà cap a la meva galta i se m'apropa als llavis fent que el meu cor es passi de pulsacions.

Miro els seus llavis i em besa. Tanco els ulls i li segueixo el joc. Poc a poc va baixant fins al meu coll, em mossego el llavi, i em va emputxant lentament amb el seu cos fins a estirar-me del tot al llit, ell a sobre meu, i no em deixa de fer petons.

Es treu la samarreta i m'aixeca la meva. Tot seguit em posa suaument la mà esquerra al meu cap acariciant el meu cabell, mentre que amb la dreta em descorda el cinturó, em va fent petons fins arribar a descordar-lo sencer. Després baixa els seus llavis al meu abdomen deixant-me petites i lleugeres marques mentre deslliga el botó dels meus texans i baixa la cremallera.

L'ajudo a baixar-me els pantalons fins els genolls acompanyats dels meus boxers negres.

Deixo anar un gemit curt quan noto que me la comença a xupar. Em vaig mossegant el llavi i ell em va masturbant a poc a poc, amb cuidado, sensibilitat, i moltíssima sensualitat.

Això era el que jo volía, hostia.