Només tens una vida. || Merlí

Capítol 6: Schopenhauer

* Narra el Bruno *

- I, què t'ha dit el teu pare? - em diu mentres arribem a casa.

- Ah, no res, lios amb la profe d'història. - obro la porta del pis.

- És veritat, tu i aquella vella teniu molt de feeling no? - diu rient mentre deixa la jaqueta al sofá.

- No és això, només m'agrada l'assignatura.

- Au va, si fas el treball de recerca amb ella i tot. Per això haver-lo fet amb mi, que així m'animo més. - diu rient i el miro. - És broma, no el penso fer. Bueno què, fem els deures del teu pare o què?

- Sí, sí. - m'assec a la taula treient les coses de la motxila.

- Escolta, i la teva àvia? - diu fent el mateix que jo.

- D'assaig. Trigarà en venir.

- Ah, està bé saber-ho això. - riu.

Em rasco la nuca i començo a fer els deures. Noto que el Pol m'intimida i el miro nerviós.

- Q-que no faràs deures, tu, o què?

- Bruno, no tinc ganes. - diu amb un tó fluixet.

- I a què has vingut si no? - deixo anar un riure lleuger-.

- A passar el rato, amb companyia.

- Va Pol, fes-ho, així després no ho hauràs de fer. Aprofita'm ara que em tens aquí per ajudar-te.

- Ajudar-me? - somriu mentre estira la seva esquena. - Però si en sé més que tú, pallasso. - riu, i ric jo també.

***

- Bua, doncs moltes gràcies per obligar-me a fer això, per què si no, no fa els deures ni sa mare.

El miro malament ja que parla de la meva àvia.

- Perdò. - diu amb els llavis, sense deixar anar la veu, i aixecant les celles. - Escolta tens algo per beure?

- A la nevera, però no hi ha gran cosa. - s'aixeca i es dirigeix cap a la cuina. Jo em quedo assegut a la cadira. El puc veure des d'aquí. El què no puc és deixar-lo de mirar.

Poc després, treu una ampolla de xampany de la nevera, em mira, i aixeca una cella insinuant-me si en prenem una mica.

- Vale va. - somric i agafa dos copes, i es disposa a servir-nos a tots dos.

* Narra la Júlia *

Per fi acabo els deures. La mare m'ha demanat que vagi a comprar el pà...

Doncs, dit això, no m'arreglo gens, és a dir, surto desmaquillada, amb una camiseta bàsica grisa, uns pantalons negres de xandall, i un monyo mal fet.

Quan ja he agafat el què necessito a la botiga, surto de la fleca i em paro un segon a mirar el mòvil.

- Júlia! - em crida una veu femenina.