Només tens una vida. || Merlí

Capítol 4: Aristòtil

- Ei, hola! - em somriu.

- Com va tot? - li pregunto.

- Doncs, bueno, ho anem portant. - riu. - I a tu? Qué tal et va els primers dies de classe?

- Ho vaig portant també. - somric.

Quina veu més dolça que té.

- Jo no ho sabia això de que anàvem a fer un viatge... - li dic. - Que saps on anem?

- Ah, marxem a Itàlia. - somriu, i li retorno el somriure.

Seguim caminant i es forma un silenci molt incòmode.

- El Bruno deu estar content, doncs. - dic per trencar el gel.

- Perquè?

- Per què anem a Itàlia, i el seu novio viu allà, oi?

- Ah, clar, el seu novio...

- Passa algo? - el miro extranyada.

- No, no res... - somric incòmodament com a resposta i seguim caminant al nostre ritme. - No sé si és cosa meva o com, però sincerament crec que el Bruno no té novio.

El miro.

- Vols dir? Però si parlen per skype i...

- Jo també he parlat per skype diverses vegades amb amics, i no estàvem sortint. - m'interromp i em mira - Au, va, el Bruno està encara massa colat per el Pol. - diu somrient, provocant que s'em contagi el seu somriure.

- Bueno, ara que ho dius, potser sí que tens raó. És a dir, que no el conec tant al Bruno, com per poder opinar d'ell i tal, però sí que se li veu que està enamorat del Pol, està clar, vaja.

- Sí, sí, sí, molt clar... igual que el que sents tú per el Pol, també, oi?

El miro bastant impactada.

- Què dius? - em poso vermella i ell riu.

- Va, si os vaig veure apunt de liar-vos, ahir.

- Però tu no havies marxat?!

- Tornava de deixar la Mònica a casa seva. - riu lleugerament.

- No m'agrada el Pol, Joan. Ni tan sols el conec.

- Però t'atrau, i molt... i ho saps.

Deixo anar cap a fora l'aire de dins, sospirant.

- Avui no m'ha fet ni cas.

- I com és això?

- No sé... suposo que és perquè li vaig dir que millor no fer-ho, i es va ratllar... en fi, deu ser com el típic tio que un dia es lia amb tu, i al següent no et fot ni cas.

- T'equivoques, el Pol no és així, creu-me, que el conec desde fa un temps. - somriu. - Bueno, Júlia, jo et deixo aquí que haig de marxar cap allà.

- Està bé. - somric. - Ens veiem demà.

Em somriu, ens despedim amb dos petons i arribo a casa.