Només tens una vida. || Merlí

Capítol 3: Maquiavel

*Narra la Júlia*

- Doncs et deixo aquí. - Em diu el Pol treient-se el casc, i baixant-se de la moto per despedir-se de mi.

- Moltes gràcies per portar-me, Pol. - li somric.

- Moltes de res, Júlia. - riu ell.

Estem just en frent de casa meva; per ser les nou del vespre, no hi ha ningú pel carrer.

El Pol i jo ens quedem mirant sense dir cap paraula, i aixeca una cella.

Què voldrà dir?

Noto com s'acosta a mi a poc a poc, fent que em vagi tirant enrere i la meva esquena toqui la paret.

Ell col·loca les seves mans a la paret, fent que jo quedi entre els seus braços, i em mira els llavis.

Vale. M'estic posant nerviosa.

Acosta els seus llavis als meus provocant que es toquin una mica, i es separa uns mil·límetres.

Em dona temps a pensar; tinc ganes de besar-lo, és que, amb aquests llavis que té... amb aquests ulls que té... qui no hi tindria ganes?! Però acabo de començar el curs, Júlia, no pots ser així, no pots quedar com una guarra ara, ni tan sols el conèixes.

- Pol, no... - dic apartant-lo.

Ell mira cap a un altre costat separant-se de mi i em mira. 

- Perdó. Ens veiem demà a classe. - sense mirar-me es torna a pujar a la moto i s'envà.

Jo, al contrari, no el deixo de mirar.

Vaja. S'ha ratllat.

Entro a casa, i passo de tothom. Pujo a la meva habitació, em desmaquillo, em poso el pijama, i em disposo a estar amb el mòvil dins el llit fins quedar-me dormida.

***

7:50 del matí.

Arribo a l'insti i em sento en un banc sola, fins que se m'apropa algú.

- Bon dia.

- Bon dia Bruno. - li dic somrient.

- Escolta - diu asseient-se al meu costat. - A tu et mola no?

El miro extranyada.

- Qui?

- Qui serà? He notat el vostre contacte, la vostra forma de mirar-vos... - El miro sense seguir sapiguent de qui em parla. - Parlo del Pol, Júlia. 

- Ah... doncs, no, no m'agrada, no bén bé. - Em mira, i tot just després desvia la mirada cap avall. - Per què ho dius?

- Per res...

En aquell moment passa el Pol per davant nostre.

Joder, doncs sí que es va ratllar ahir, perquè ara ni em mira.

Noto com el Bruno se'l mira molt.

- A tu també t'agrada o qué? - Li pregunto curiosa fent que em miri.

- Qué va. - respón ell.

- Ah, doncs així et puc dir tranquilament que ahir ens vam liar.

- Al igual? Joder, mira que és gilipolles.

- Que no. Que és broma. No vam arribar a liar-nos.

- Broma? I perquè em dius que sí que ho vau arribar a fer. - diu algo emprenyat.

- Per desmentir la mentida que m'has dit abans, ja saps... lo de 'qué va, no m'agrada el Pol' - vaig probar d'imitarlo. - has d'aprendre a mentir, o per lo menys, a dissimular. 

- Va, calla. Que jo ja tinc novio.

- Ah, sí? Com es diu?

- Nicola.

- Italià?

Assenteix amb el cap.

En aquest moment sona el timbre de classe. Somric al Bruno i veig a la Tània així que pujo a classe amb ella. 

***

- I així és com Maquiavel va deixar clar, que per ell la força és la força, la violència és la violència, i la mentida és la mentida. - explica el Merlí per acabar la classe un minut abans de que es pugui escoltar el timbre per marxar.

Recollim tot i estem a punt de pirar de classe.

- Ah, una última cosa nois, i noies.

- Merlí, tio, que tinc pressa. - diu rient el Pol, amb tota la confiança del món.

- La teva pressa no és més important que el què vaig a dir ara. - contesta somrient el Merlí.

- Uh. - diu el Gerard, revent després una lleugera bofetada del Pol.

- Aviam, alumnes. D'aqui dues setmanes, ja sabeu que haurem de fer un viatge, unes colònies, i que hi estarem una setmaneta, i bé, doncs avui mateix m'han dit de quantes persones seràn les habitacions, així que demà vull que en aquesta llista que deixaré aquí penjada, - diu penjant la llista a la pissarra - estigui plena, amb tres noms dins de cada casella.

- De manera que les habitacions seràn de tres? - pregunta el Joan.

- Exacte. I no en vui cap mixta.

Tothom comença a xiuxiuejar, i puc escoltar com parlent sobre els grups que faràn. Però el Pol aixeca el tó de veu una mica i se'l sent per tota la classe dient: ' Ei, Marc, vas amb mi noooo?'

- Eh, classe, - diu el Merlí fent que tots li prestem la nostra atenció. - Pol, tu no tenies tanta pressa per marxar? Tothom que foti el camp d'aquí, au va! Els grups els farem demà! 

Tothom marxa, i em donc conta de que pel meu mateix camí cap a casa, hi va el Joan, així que el crido per acoplar-m'hi.

- Joan! - es gira i em somriu.