Només tens una vida. || Merlí

Capítol 2: Plató

- Júlia, veritat? - Em diu el noi de la moto, parant el motor i treient-se el casc.
- Sí... mm... - el senyalo intentant recordar el seu nom - Pol?
- Així és - diu rient - i, digam, què hi fas aquí? Que no vens a dinar?

Déu meu, quin somriure més maco.

- Bé, bueno, sincerament m'havia perdut. - dic mentre deixo anar un somriure tímit.
- Oh - em mira - va vine, que et porto. - i es prepara per arrancar la moto.

No tinc altre cosa per fer que posar-me el casc que em dòna i pujar darrere seu.

- No t'espantis. - Em mira un altre cop i em pica l'ullet, tot seguit es baixa el vidre del casc tapant la seva mirada i marxem cap al restaurant.

He rodejat la seva cintura amb les meves mans i m'he agafat a la seva panxa per estar més segura, i cal dir que se li noten uns bons abdominals...

***

- Bruno, passa'm el ketchup va! - diu el Gerard al Bruno.

Cada cop que els vaig coneixent més, em cauen millor.

Cada un d'ells és un món diferent i són molt agradables.

Em fan sentir còmoda.

- I bueno, Júlia, explica'ns algo més de tú, què t'agrada, què no... - em pregunta el Joan, qui està assegut al meu davant.
- No sóc gaire interessant, la veritat. - dic deixant anar un somriure acollidor.
- Au va, no sé, tens novio o algún rotllo o algo? - aquesta és l'Oksana.
- No, ara mateix no tinc a ningú. - dic rient algo avergonyida.
- Em té a mi - diu el Pol de conya, suposo, mentre em passa un braç pels hombros i riu.

Això em fa posar molt vermella i noto com tothom riu de bones.

Entre paraula i paraula, acabem de dinar, i decidim anar a fer un vol per allà a prop.

- Ei, que l'Oliver i jo hem de marxar ja. - diu l'Ivan.
- Tios, cap on marxeu? Que jo hauré de tirar també per La Diagonal ja i així m'acoplo o algo. - afegeix el Geri.
- Tranquils boys, el Gerard prefereix venir-se a casa amb mi. - diu l'Oksana amb un somriure pervertit.
- Ui, Geri... ui, Geri, eh... - s'uneix a la conversa el Pol.

Tots riem i ens despedim del Gerard, l'Oksana, l'Ivan, i l'Oliver.

***

- I què fem, ara? - aquest és el Bruno.

Os explicaré el nostre panorama.

Estem asseguts en un banc, situat en un mirador, menjant pipes. Res més.

- Fem-nos un selfie va - diu el Pol treient el mòvil. - però que quedi xulo eh, res de cares extranyes eh Joanet... que et coneixem - li fot una lleugera bofetada al cap del Joan i riuen tots dos.

Possem tots per la foto.

- M'encanta. - diu la Tània.
- Me la penso posar de perfil. - Afageix la Mònica.
- Doncs jo la penjo al instagram, eh. - diu per últim la Berta.
- S'està fent tard, no creieu?
- Buf, Bruno, que són les vuit de la tarda. - contesta el Pol seriament.
- Bueno igualment jo haig de marxar ja mateix. - defensa el Joan - Mònica, et vens? - diu somrient.
- Vale, doncs nosaltres marxem ja nois. Anem sols Joan?
- No, ara ve a recollir-nos ma mare.
- Joan, que et faria res si em podeu portar a mi també? És que se m'ha escaldat la moto i està al mecànic, llavors... - demana el Marc.

Bufen tots dos, tant el Joan com la Mònica.

- Va vine. - diu el Joan algo molest.

Ric sobre l'escena. Ens despedim d'ells tres també i decidim anar cap al restaurant altre cop, que és on allà té el Pol la moto.

- Una pregunta, el Joan i la Mònica estàn sortint? - els hi pregunto a la Berta i la Tània, mentre que el Bruno i el Pol parlen a darrere.
- Sí, per què? No em diguis que et mola el Joan. - em pregunta la Berta intrigada.
- No! No, què va. - Ric algo nerviosa. - Només... és maco, però res més enllà.

Les dues em fan cares de pervertides.

- Tía, i amb el Pol què? Que he vist que hi ha algo de tonteig pel mig... - diu la Tània amb la seva positivitat i el seu somriure per davant.
- Què dius... - ric nerviosa altre cop i miro a la Berta, qui mira cap avall seriosament, la Tània fa el mateix que jo.
Després d'això, d'alguna manera, entenc que no haig de parlar del tema.

* Narra el Bruno *

- Tu, tio, no em diguis que la nova no està bona. - Em pregunta el Pol i ens quedem mirant mútuament. - A veure, no està malament, no?
- Flipo molt amb tu Pol. - li responc.
- Per què? - s'em queda mirant. - Bruno, no comencis amb la mateixa tonteria de sempre.
- No és cap tonteria, per lo menys per a mi no.
- Però no era que m'havies oblidat ja? No tens un novio per allà a França?
- Itàlia. - el corretgeixo.
- On sigui, m'és igual. - sospiro i me'l quedo mirant. - Bueno, jo marxo ja, que haig de deixar la Júlia a casa seva i tot.

Miro cap a un altre costat, vaig on estàn la Tània i la Berta, i em despedeixo de la Júlia.

- Però què et passa, tio? - diu el Pol alçant la veu mentres m'allunyo d'ell.

Ell s'acosta a nosaltres.

- Bueno, marxem ja. - es puja a la moto, i després la Júlia. - Ves amb compte de no caure eh, agafat bé a mi. - diu rient, i quan em mira, l'expressió de la cara li cambia totalment a un rostre seriós, arranca, i marxen.