AMOR PER L'ANÒNIM

Capítol 5: Com ho saps?

No va ser gaire mes tard, que el mòbil va sonar.

Pipipip, Pipipip....

Em feia massa mandra agafar-lo. Així que vaig deixar que sonés. <<Ja es deurà cansar de trucar>> vaig pensar vagament.

No podien ser ni la Mireia, ni Joana, ni la Meritxell. Tenien classe de matemàtiques. <<Ai, em el que m'agraden a mi les matemàtiques amb el...>> Em vaig adonar que el mòbil seguia sonant. Ja portava més de deu minuts. Al final, l'acabé agafant:

-Saps que això s'anomena acós?- digué mentre, estava estirada al llit, mirant-me les ungles roses.

-No es considera acós quan l'altre contesta les trucades, o m'equivoco, princesa?

-Pe-perdona, co-com dius? -Estava sorpresa alhora paralitzada. Parlava en català? Si sempre ho havia fet amb anglès! I jo ara que pensava que ja tenia clissat... .

- Com et trobes? -preguntà- He sentit que eres a casa teva.

Com sabia allò? No serà que ell fós del meu institut? Fins i tot podria ser que vingués a la meva classe, inclòs que estigués a prop meu i que no ho sàpiga... . Podia haver l'opció de que sigués un professor acusador, o algun noi d'algun altre curs que m'estigués vigilant... <<No, no,no! No por ser!>> em picava a les galtes per reaccionar. No havia de pensar amb les probabilitats negatives.

-Hola? Que hi ets?

Vaig tornar en sí amb un instant.

-Sí, sí...- però tu com saps tot això? Pot ser que vagis al meu institut? No, no, què dic això deu ser impossible...

-Perquè ho hauria de ser rateta?

Va deixar-me de ballar el cap. La meva atenció es va centrar en les seves últimes i clares paraules. El silenci va tallar la conversa. Un munt de qüestions em tornaven a emergir als meus pensaments. Eren masses com per tenir-les guardades dins. No aguantava més tot el neguit de contenir el que pensava:

- Qui ets? Com és que em coneixes? Perquè saps tant de mi?....

-Prou! Vols saber perquè et conec?

Es posà seriós. Inconscientment, estava escoltant les seves paraules, buscant una resposta a allò que no entenia:

-T'estimo, i sí, vaig al teu institut. M'agrades des de primer. Sempre t'he estat vigilant, i ho sé tot sobre tu... . Fins i tot et podria dir quina roba interior portes.

Allò em va alertar.

-Però tampoc et passis de llest! -estava mosquejada per la seva reacció a la meva pregunta.

Des de l'altre banda de la línia, vaig sentir com ell deixava anar un sospir tímid. Per primer cop semblava com si el pogués entendre, com si aquell sospir digués molt més que les seves paraules. Estava avergonyit, ell ho sabia, jo ho sabia. Una part de mi, va començar-se a moure molt lentament. Les palpitacions em pujaven cada cop més, la tensió al mateix ritme... .

Pipipip, pipipip, pipipip....

Però va desaparèixer després de sentir com la línia es tallava.

-------------------------------------------

Devia ser la febre, que m'hauria pujat.