AMOR PER L'ANÒNIM

Capítol 3: Odio els nois!

Pipip, Pipipip, Pipipip.

Va començar a sonar el mòbil a les set del matí. Però no el vaig agafar pas.
No havia pogut quasi dormir, i ara estava morta de cansament.

Pipip, Pipipip, Pipipip.

Seguia sonant.

Al final, emprenyada el vaig agafar, pensant que era el desconegut d'ahir.

-Qui és l'imbècil que truca a les set del matí?

Algú va començar a gemegar tímidament.

-So-soc la Meritxell -digué espantada per la meva reacció.

Estava molt avergonyida. Em posí els dits sobre el nas alhora que deixí anar un sospir d'alleujament, mentre em disculpava:

-Perdona'm pensava que eres el tonto aquell que truca.

Va haver-hi una pausa incòmoda, com si les nostres paraules s'haguessin difós, perdut, i no tiguéssim vocabulari per parlar.

Estressant.

Finalment, va intentar seguir la conversa:

-Però, encara ho fa? -preguntà encuriosida.

-Mira, ha trucat quatre vegades aquesta nit -digué una mica mosquejada.

- Ja t'ho dic jo, està boig per a...

-Perquè m'has trucat tan d'hora?-la vaig tallar.

Ella, ho va entendre i deixà la frase a l'aire.

-Doncs perquè em vaig deixar la bufanda a casa teva, al sofà. Me la podries portar?

-Oi tant! Després a l'insti te la donc.

Va penjar.

Sortí de la meva habitació per anar a esmorzar. Avui tocava llet amb cereals.

-Bon dia, princesa -va dir la mare mentre escalfava la llet.

-Bon dia -se m'escapà un badall.

El pijama, rosa amb estampats blancs, se m'enganxava a la pell, per la calor d'aquell dia d'estiu. Semblava quasi com si ja fós part de mi. Era molt incòmode.

Els cabells arrissats i castanys, els tenia enrredats els uns amb altres, i enganxosos a les galtes.

-Ton pare encara està dormint. Ha tornat molt tard de treballar.

Vaig assentir amb el cap.

Ell treballa de policia, i fa el torn de nit. Només coincidim a la hora de sopar. En canvi, la meva mare, treballa de contable al banc del costat de casa, i el seu torn és matinal. Només coincidim a la hora d'esmorzar i sopar.

De cop, va entrar en Xavi per la porta.

-Bon dia bleda -em deixà anar acompanyat d'un llengot.

-Bon dia burro -vaig contestar sense donar-hi molta importància.

Nosaltres dos, ens portem fatal. Som com gat i ratolí. Però...ara que ho penso... qui és el ratolí? Sempre és el més feble, però tots dos ens barallem igual, cap dels dos té algun desavantatge. Doncs, millor...ah si! Com una baralla de gats, o alguna cosa per l'estil.

--------------------------------------------------------------------

Vam sortir el dos cap al col·legi. Ell era un any més gran que jo, per això havia d'anar amb ell a l'escola. Però exactament "junts" no. Quan la mare deixava de mirar-nos com ens allunyàvem pel carrer, automàticament es canviava de vorera. I si no ho feia, li donava una empenta perquè hi anés. Ja veieu, som uns germans plens d'amor l'un per l'altre.

En arribar a l'insti, vaig buscar a les meves amigues. Portava la bufanda de la Meritxell, i li vaig donar. Quan sonà el timbre, varem entrar dins la classe. O almenys, intentàrem. Davant la porta, hi havia el nen més "popular" de l'escola, o més imbècil, acaba sent el mateix. Tenia la seva "pandilla" que ajudaven a bloquejar-la.

Allò era com un joc de supervivència. Havies d'intentar entrar sense caure al parany, és a dir, sense caure enamorada d'ell. Ja veureu perquè ho dic.

Però sembla que jo sóc immune o alguna cosa, ja que no sento res. Per això, ells van amb un nivell diferent amb mi.

Caminant per intentar entrar, em vaig fixar que un grup de noies havien sigut hipnotitzades, i eren al seu costat, bavejant per ell. D'altres, eren en un racó de la porta intentant entrar, mortes de por, i les més valentes (molt poques), que ja havien entrat.

M'acostí cap al grup aterroritzat. Els vaig fer un senyal de protecció, com si fos una súper heroïna dient "Tranquil·les donzelles meves, jo us salvaré".

Ens encaminàrem cap a la porta. Vaig fer pas entre els nois. Els mirava com si tingués foc als ulls. Llavors, un d'ells, va tenir la brillant idea de tocar-me el cul. Però just abans que ho pogués fer, li agafí el braç, torçant-lo. Cridava com una nena petita que li havien tret la seva nina.

Un cop van acabar de passar les noies, el vaig deixar anar i, quan estava a punt d'atravessar la porta, un d'ells va fer-me la traveta, i vaig caure damunt del "popular", en Pau.

-Oi, què atrevida Laura, bonica -va deixar anar amb un somriure, amb el que totes les noies es fonien.

Totes menys jo, és clar. A mi em feia més aviat, fàstic.

- Ja t'agradaria, ja -no li donava importància.

Quan m'estava a punt d'aixecar, m'agafà per la cintura i m'acostà al seu cos.

-Ets molt bonica, saps?

Com es va atrevir aquell marrec a tocar-me? No em vaig poder contenir més i li vaig fotre una bufetada.

-Mira fastigós, no em tractis com et doni la gana, perquè sinó, això no haurà sigut res.

I marxí cap a dins la classe. Les meves amigues, correren cap a mi.

-Estàs bé? -va dir la Mireia preocupada, abraçant-me.

-No em toquis -responguí amb dramatització- Estic infectada per l'estupidesa.

Començarem a riure.

Llavors, sèriament es hi digué:

-Odio els nois, de veritat. No els suporto. Fan fàstic. Mai de la vida em vull enamorar!

-No diguis mai d'aquesta aigua no en veuré- deixà anar la Joana amb to filosòfica.

Em vaig llençar al seu coll. I continuàrem rient, mentre els nois ens miraven des de lluny, amb por.