AMOR PER L'ANÒNIM

Capítol 8 (II)

No recordo ben bé què va passar. Només sé que no em puc moure, no tinc força, no veig res. Potser fa un dia que estic així, o dos, o un mes, o fins i tot anys. No ho sé.

Sento veus però no sóc capaç de desxifrar què diuen. De tant en tant escolto paraules que em guien per la situació. Balcó...cama...inconscient...trencada... .

-----------------------------------------------------------------------------------

- Bé, la seva filla ha tingut sort. Si el cotxe no hagués parat el cop, podria haver tingut pitjors conseqüències.

- I ara què passarà? Per què no es desperta? La meva petita...(sento com sanglota entre síl·labes. Em sap tant de greu... .En aquest moment m'agradaria dir-li que estic bé, que no es preocupi. Tot sortirà bé).

- Mare, no et preocupis que es recuperarà. Ella és valenta. Tirarà endavant. (Gràcies per consolar-la, Oriol. Però estic bé, no us preocupeu).

- No es preocupin. Ara mateix només presenta una paràlisi temporal. L'impacte que ha rebut l'ha deixat en un estat semi inconscient. En un parell d'hores estarà desperta. També els he de comentar que ha patit una fractura a la cama, a part d'un traumatisme cerebral lleu. En un parell de mesos estarà curada del tot... .

Ja no escolto res. Estic cansada, molt cansada.

---------------------------------------------------------------------------

Les tafaneries de les infermeres no em deixen descansar.

Algú ha entrat a l'habitació. Les xafarderies s'han convertit en xiuxiuejos silenciosos.

- Perdoneu (Dedueixo que pel seu to de veu és un home jove. Però...qui deu ser? No em sona la seva veu) Vinc a veure la pacient (A mi? Per què?).

- Sí, sí, és clar, és clar - van dir totes alhora.

Un lleuger tancament de la porta em diu que han marxat de l'habitació. Ara només estic jo i...un noi que no conec.

Sento que arrossega una cadira i la col·loca a prop meu. S'asseu. Sento sorolls de plàstic, com si portés alguna cosa entre les mans que es va arrugant mentre s'incorpora.

- Té portat una cosa (un flux d'aire exhalat pel nas em diu que ha deixat anar una petita rialla) Bé, ja ho veuràs quan despertis.

Què? Què m'has portat? No puc veure-ho! Diga'm-ho coi!

M'agafa la mà. És gran, suau, càlida. Però em transmet desconfiança: no sé qui és ni què vol. I es queda així, uns instants, en silenci, fins que començo a sentir una lleu melodia de fons.

- Mwah! I love you, I love you, I love you... My future wife. All my heart desires. Every hope, and every dream..... (no pot ser...jo conec aquesta cançó...no serà...).

Estic segura que és ell, l'anònim. El meu anònim.