Vaig saltar del llit per obrir la finestra. Una altra ràfega de vent tornà a entrar per aquesta, i em posà de mal humor. No entenia què passava...
Els ulls se'm van esbatanar al baixar la mirada al terra.
Una figura saludava des del carrer. Vora seu, hi havia, gravat a la neu: T'ESTIMO.
No podia creure allò. Vaig fixar la vista cap a aquest, però l'alçada impedia veure'l amb claredat.
Pipipipip, pipipipip.
Sonà el telèfon. Tenia un missatge.
Vaig dubtar si perdre'l de vista per contestar. Però la curiositar em va vèncer.
"Que sàpigues que t'estimo"
En aquell moment, els ulls se m'esbatanaren. La meva ment semblava un caos, un torment: tot de pensaments difusos s'encadenaren fins que vaig caure que...el noi aquell, era l'anònim!
Corrents vaig tornar cap a la finestra, aturdida, impactada. Però al veure's observat s'allunyà, cada cop més, i més, però sense deixar de mirar-me.
El cor em bategava cada cop més de pressa, pensant que el perdia de vista. Ara que el tenia a uns metres de mi, no podia permetre que marxés.
No tenia temps per reaccionar; si baixava cap al carrer, a ell li donaria temps d'escapar...per altra banda, si em quedava allà, parada, marxaria.
No podia....permetre-ho.
Seguia allunyant-se, poc a poc. Jo estava precipitant-me per la finestra, cada cop més desesperada. Volia cridar-lo però...però....no sabia el seu nom. És veritat...no sabia res d'ell: res.
KAMU SEDANG MEMBACA
AMOR PER L'ANÒNIM
RomansaLa Laura, és una noia de 17 anys, que odia els nois a mort. De fet, tampoc creu en l'amor i tampoc es vol enamorar mai. Un dia, els seus pares li compren un mòbil. Al cap d'un temps, comença a rebre missatges diàriament d'algú desconegut. Al pr...
