AMOR PER L'ANÒNIM

Descobrint una mentida (III)

El vaig intentar aturar.

-Para! On vas?-vaig dir entre sanglots.

-A dir-li a la mare. Això ja no pot continuar així!

L'agafí del braç perquè no marxés. No podia deixar que fiqués la pota. Però fou massa tard. La mare ens havia escoltat mentre deixava la roba a la rentadora. Vingué a veure'ns i preguntà:

-De què esteu parlant aquí?

Vaig abaixar la mirada, sense dir ni una paraula.

-Doncs que el pare t'està enganyant -deixà anar l'Aniol.

-Però què dius ara!-digué la mare- Vols deixar de dir bestieses!?

El meu germà l'agafà del braç i va mirar-la fixament.

-No estic fent broma.

Es deixà anar, també apartant la mirada.

-Au vinga, deixem-ho estar.
----------------------
Dues hores més tard, el pare va entrar a casa. La mare, qui estava parant la taula, l'anà a saludar amb dos petons.

Però es va fixar que la roba, des de feia dies, desprenia una olor de perfum. Allà, va retornar-li les paraules que havia dit abans l'Aniol <<T'està enganyant>.
--------------------------------
L'Aniol es tornà a asseure a la cadira, exactament amb la mateixa postura anterior. Jo era asseguda a la cantonada del llit, amb la mirada baixa, esperant que algú trenqués aquest silenci incòmode.
Al final, l'Aniol es va animar a parlar.
-Vaig a veure una mica d'aigua, en vols?-va dir l'Aniol.
-D'acord, anem.
----------------------------
Els pares s'assegueren a taula. Entre ells no hi havia res per parlar. Cada un era al seu món.

La mare no parava de somiar hipòtesis del seu marit sense cap ni peus. I és que no estava preparada per acceptar la crua realitat.

El pare, estava submergit en els plaers que havia descobert amb la seva amant. S'estava plantejant dir la veritat i posar fi a la falsa vida en què vivia.

Jo i l'Aniol vam entrar, i ens quedarem sorpresos de veure el pare allà.
Però el noi no va poder contenir la seva ira, tot i que vaig intentar aturar-lo.

-Ei tu, malparit! -va dir mentre l'agafava de la camisa d'olor a perfum.

Immediatament la mare i jo anàrem a aturar-lo, però férem tard. El pare colpejà la paula amb el puny, dient:

-S'ha acabat. Em teniu fart -apartà l'Aniol- No puc suportar més aquesta mentida.

-Què vols dir amb això, carinyo? - estava sorpresa, amb els ulls com plats.

-Doncs que no puc viure més en aquesta mentida de família. No sou més que un simple joc que ja m'hi ha avorrit.

Tots el miraven perplexos, excepte l'Aniol, que ja sabia de què anava la cosa.

-Sí, no em mireu així. Tot això no és més que un infern del qual vull sortir d'una maleïda vegada. S'ha acabat.

Les darreres paraules les digué abans de tancar la porta del carrer.

-------------------------

La mare era asseguda a la taula, lamentant cada dia de la seva existència. Tot allò que havia passat, l'havia deixat d'allò més atordida.

L'Aniol era assegut davant seu, i jo al costat d'ell. Sentia que allò era en part culpa seva, ja que si no hagués dit res, potser allò no hauria passat. Tot i la vergonya que tenia per aquell moment incòmode, s'animà a preguntar a sa mare:

-Estàs bé? Jo, jo no volia que les coses anessin així.

-Està bé carinyo. No és culpa teva. Res és culpa de ningú -digué mentre s'eixugava les llàgrimes- Au vinga, vaig acabar el sopar.

Tots dos ens retiraren a les nostres habitacions, tot i que aquestes no impedien que se sentissin els plors de la mare.

-------------------------

Em vaig estirar sobre el llit del seu germà, mentre que ell era assegut a la cadira de l'escriptori.

-I ara, què fem? - vaig dir deprimida.

-Doncs ja no podem fer res. Ara hem d'esperar que el pare i la mare es divorciïn.

-Però jo no vull això Aniol. Perquè ens han de passar aquestes coses. No és just -mirava al sostre mentre les llàgrimes brotaven, a punt de caure.

El noi es quedà pensatiu. Ell tampoc volia això, tot i que no ho manifestava públicament. Volia que la seva família estigués bé, però tampoc podia perdonar la infidelitat de son pare. Tenia el cap fet un embolic, però tenia clara una cosa....

-...no s'hi pot fer res. No és la nostra culpa. Aquest home ens ha traït. No és culpa de ningú, i ho hem d'oblidar com més aviat millor.

Vaig acabar descobrint que darrere a aquelles paraules tan buides, s'amagava un dolor i tristesa profunda. Perquè encara que no siguem compatibles, i tinguem les diferències que tinguem, seguim sent germans, i la nostra connexió és molt profunda,

----------------------------------------

Ja havien passat dues setmanes. Semblava que aquell dolor que movia el nostre cor, havia cicatritzat.

El pare havia marxat amb la seva amant. Havíem perdut el contacte en absolut.

Ara només podríem avançar cap endavant. El passat ja no podia tornar.
----------------------
Era a la meva habitació, estirada al llit; un diumenge bastant fred, ja que érem al pic de l'hivern.

Vaig palpar vagament la tauleta de nit, per buscar el mòbil. D'ençà que el pare va marxar que no l'havia tornat a obrir.

Carregant...

No vaig tenir temps de posar la contrasenya que a la pantalla del mòbil sortia: 120 trucades perdudes.

120!!!!!!!!???????