Passava el temps i mai marxava, amb por d'oblibar tot el que li podia passar. El tren partia a les dotze, i encara només eren les nou del matí. Havia perdut ja el compte de quants cops s'havia dutxat, la quantitat de vegades que s'havia rentat aquelles dents que enlluernaven com les boniques perles blanques, les vegades que s'havia menjat aquella torrada per esmorzar, o els cops que havia estudiat per aquell examen. Sempre igual. El temps mai transcorria a favor seu, arribant sempre tard als llocs que l'esperaven; un dia un tren, l'altre dia un avió, l'altre un autobús... Acostumava a marxar de viatge, de tant en tant tocava anar a l'estranger, però majoritàriament es quedava al país.
Quan acabava de fer els deures, sempre sortia impuntual de casa, deixant-se pel camí records i experiències viscudes.
El camí fins l'estació no era precisament curt, i per això requeria de la seva ajuda, la seva confiança de poder agafar un cop i un altre el maleït tren. Però era tan sols arribar, tocar el mànec de la porta de l'estació i partir el comboi, marxar per sempre, i esfondrar-se altre cop, sabent que hauria de tornar a començar per poder tenir una altra oportunitat per vèncer i agafar el tren.
- PIIIIIIIIIIIIIP.
Començava el dia de nou, els malsons ja havien quedat enrere per a ella. Ara tocava ser la noia que prometia ser, la Diana, una bona noia, confiada i segura de sí mateixa.
YOU ARE READING
La nit és el meu malson
RomanceFins a quin punt podem arribar a pensar que els somnis són verosímils? Com ens influeixen aquests a nivell personal en la vida real? Aquestes preguntes sovint es passegen per la nostra ment, o com a mínim sí en la de la Diana, una noia adolescent q...
