La nit és el meu malson

Capítol 12: Són necessàries les paraules?

Quedar amb ella després de classe seria força estrany. La Diana ja des que va començar la universitat havia quedat molts pocs cops amb amics o amigues. La trobada era en un bar, tot i que li havia dit via telèfon que no tenia pensat entrar-hi, que tan sols era per trobar-se en un punt i començar a caminar sense cap destí en concret.
Així que divendres va arribar, i la Diana en sortir d'un examen d'anatomia humana es va dirigir en metro fins a casa i després de deixar la motxilla, es va tornar a dirigir cap a la boca del sòl i va agafar el tren de nou.
El punt de trobada era aproximadament cap allà davant del Triangle, a Plaça Catalunya.
Tot just sortir de l'entrada del tren, la Diana ja va veure la Nicole, aquesta noia morena d'ulls verd poma.
- Heyy!- va fer la noia del cabell morat.
- Hola, Diana.- es va acostar a poc a poc i en trobar-se, va fer-li dos petons, l'un a cada galta.- Ui, si portes camisa i tot!
- Quina mania...
- No, no és mania, és senzillament que una noia tan guapa com tu amb camisa millora molt.
- Sí, el que tu diguis... Què volies fer?
- Et volia portar a casa meva.
- A casa teva...? Per què?
- Doncs perquè vull parlar tranquil·lament.
- I justament ha de ser a casa teva?
- Hi tens alguna cosa en contra?
- No, no...
- Doncs vinga va, anem que només és a deu minuts.
Llavors va ser quan totes dues varen començar a caminar lentament però a pas ferm, sense parar.
- I així què, com et va la carrera?
- Uf... No trec massa bones notes i tampoc em mata...
- Canviaràs de grau?
- No ho crec. Saps, això és la meva passió, i tot i que no tingui unes notarres preferixo fer alguna cosa que m'agrada durant molt de temps que no pas amargar-me per la resta de la meva vida. Crec que això és el que hauria de fer tothom. Tots hauriem de tenir la oportunitat de fer el que volguessim; i si en algun moment volem canviar, que tinguem tot el dret de fer-ho, sense enfonsar-nos en la misèria i la pobresa.
- Et puc fer una pregunta?
- Digues.
- Els teus somnis han millorat des que hem començat la teràpia?
- Crec que alguna cosa sí... Però això a què venia?
- Et veig millor, més animada.
- Sí? Tu creus?
- Sí. Com a mínim ja no em fots a parir al profe i parles de coses més alegres...
- Pf, si pogués encara estaria igual.
- Ah mira, ja hem arribat.
La casa de la Nicole era una casa mes aviat petita, sense grans luxes. Es notava que en aquella casa tan sols hi vivia una persona; tot i això estava molt i molt ordenada.
La Diana va entrar primer, i per tant va agafar una mica d'avantatge respecte la Nicole, que anava darrere seu.
La noia del cabell lila es va voler girar per preguntar on deixava la jaqueta; però no va poder dir ni mot.