La nit és el meu malson

Capítol 2: Medicina per a la ment

La universitat quedava a només mitja hora de casa seva si hi anava caminant, o a tan sols set minuts si agafava l'autobús. La Diana marxava cada dia puntual de casa, amb la seva jaqueta de pell sintètica i la seva motxilla, en la qual portava tots els seus apunts nets i polits.
De camí a la universitat, s'entretenia escoltant música o llegint algun llibre; Ken Follet, Stieg Larsson i Ildefonso Falcones eren els seus escriptors selectes.
La Diana era una noia força sociable, sempre tenia amics per aquí i per allà, i sovint tenia gent per quedar setmana sí, setmana també. Aquests amics però, es van anar reduint des de la seva entrada a la universitat, on al començament pràcticament no hi coneixia ningú.
- Hòstia Diana, quina cara que em portes!- deia la Clara posant una expressió trista. La Diana va esbofegar profundament- Què et passa?
- Un altre cop ha passat.
- El què? Què ha passat?
- El malson. He tornat a tenir el malson aquell del tren.
- Altre vegada?- es va expressar sorpresa.
- Sí, un altre cop se m'ha escapat el tren. El pitjor de tot és que no tinc ni idea de com sortint-me'n.- va abaixar la mirada lentament, lamentant-se per les incògnites que li oposava la vida.
- Però això et passa molt sovint, no? Vull dir, que trobo bastant rar que sempre tinguis el mateix somni...
- Sí... Bé, no ho sé. Jo el que trobo estrany és que tot és sempre igual, no hi ha cap petita diferència enlloc; sempre em dutxo i esmorzo a la mateixa hora i de la mateixa manera.
- Mare meva.
- Pf, és horrible.
- Escolta, i si vas al metge?
- Al metge? Apa, tampoc n'hi ha per tant...
- O sigui, no vull dir al metge de capcelera, sinó a un metge d'aquests especialistes en els somnis, el seu significat...
- Això existeix?
- Ésclar que sí. No ho havies sentit mai?
- Mai de la vida.
- Hòstia!- va dir la Clara de cop, amb sorpresa i exaltació.
- Què et passa?
- Que ara a primera hora havíem de fer la dissecció d'un braç humà i ja fem tard!
- Merda! Va, anem tirant.

Al seu curs hi havia gent que treia molt bones notes. Ella en canvi, el grau de Medicina li agradava, i molt; però també considerava que el temari era excessivament difícil i complex. Des de casa, sempre se li havia exigit un nivell força alt, però cada cop més, ella veia aquesta meta inassolible, impossible.

Durant la dissecció del braç, la Diana no deixava de pensar en el fet que existís un especialista dels somnis. Això, va provocar que en comptades ocasions el professor i catedràtic en Medicina li hagués de cridar l'atenció per fer talls en llocs incorrectes o per fer-los malament.
Quina era la decisió més encertada? Sempre podia preguntar per algun especialista i que li fessin una primera prova o avaluació de la situació, i després valorar si calia la pena o no. Tot i així, de moment preferia mantenir-se a l'espera i no avisar; esperaria a poder vèncer.