La nit és el meu malson

Capítol 6: L'il·lusionista per excel·lència

Era una de les nits més fosques de l'any, el cel mostrava clars símbols de pluja o de tempesta, més aviat; però de moment encara no descarregaria.
La Diana passejava pel carrer a altes hores del vespre, ja tan sols faltaven dues hores per mitjanit. Les llums dels comerços il·luminaven cada racó de la ciutat, provocant que fos pràcticament impossible dormir en algun edifici proper. Els cotxes no paraven d'anar amunt i avall, tal com si fossin les sis de la tarda. Els taxis grocs i negres tampoc no tenien cap mena de fre, no paraven de recollir i deixar persones, que a poc a poc arribaven al seu destí o que sortien a l'aventura. Ella tot just havia acabat de sopar en un restaurant xinès d'un dels carrers estrets i llargs del Raval. Havia menjat un bon plat de fideus caldosos xinesos amb verdures i porc, i dumplings al vapor farcits de verdures; s'havia atipat força, ja que havia menjat molt comparant-ho amb la resta d'àpats que feia. Ara però, ja es trobava caminant per Barcelona, en direcció Portal de l'Àngel, fent ziga-zagues per culpa de les copes de més que s'havia pres. Nombrosos cambrers de diferents restaurants encara ara li oferien entrar als seus locals per sopar, però ella els rebutjava, com si sentís ploure. Creuava semàfors en vermell, anava passejant pel mig de la carretera, de poc que l'atropella un cotxe, i fins i tot va aprofitar per orinar en un dels amples gerros plens de plantes. Finalment, per fi va aconseguir arribar al seu destí, el Portal de l'Àngel, il·luminat amb els llums de Nadal, verds, blancs, vermells, blaus; qualsevol color era vàlid per enlluernar la ciutat i preparar-la per unes increïbles festes nadalanques. La cara de la Diana en aquells moments era de fotografia: una noia mig beguda, bocabadada mirant les llums de les façanes, talment com una nena de cinc anys. Això però, no la satisfeia del tot; volia veure-ho des de més amunt, molt més amunt, així que va decidir entrar al primer edifici que va trobar, i va pujar escales amunt, sense esperar ni un moment per poder descansar i respirar. En total havia ascendit sis pisos en tan sols cinc minuts. Des de l'àtic es podia veure absolutament tot el centre de Barcelona. Ella estava feliç, tenia la capital catalana als seus peus. Però allà al mig encara no estava satisfeta, volia veure encara moltes més coses; així que es va voler acostar cap a la barana. Inconscientment, va pujar sobre el mur de pedra, sense tenir res que la protegís. Què estava fent? Per què estava pujada allà sobre?, pensava. Finalment, el que semblava inevitable va succeir. Un petit gir amb els peus la va fer relliscar i caure des del sisè pis de l'edifici, caient d'esquena fins a col·lisionar amb el fred ciment del terra.

De sobte, la Diana va despertar, esbofegant i amb la respiració forçada. Es trobava al seu llit, sana i estalvi; i és que tot això, tal sols havia sigut obra d'un gran autor, l'Inconscient.