Mini-històries de la meva vida

9- AMOR

Estar enamorat/ada es feina "dura".
Et sents feliç un moment perquè el/la veuràs, després ell/a somriu a un altre/a i potser allò et fa baixar la felicitat, llavors et parla i tu et morts perquè t'agrada que parli amb tu i finalment la part més dura de totes, DIR ADÉU FINS EL DIA SEGUENT, O encara pitjor.... DIR ADÉU FINS AL CAP DE VARIS ANYS....

O en el meu cas aquesta setmana trobant- lo/la massa a faltar.
Però això sí, mai ser dependent d'algú, sempre has de ser capaç de fer-ho tot tu sol/a i no dependre.
Doncs, trobar a faltar a la "persona especial" és quasi com si t'agafés un atac de cor. Bé, potser estic exagerant una mica, però et dol.

La seva personalitat, la seva forma de ser és la que enamora a més d'una persona. Però va a gustos! I en el meu cas, ell em recorda a un altra persona súper cuqui. (No és de la meva edat, només te 3 anyets. Pero! S'assembla a ell)
Doncs el que deia, el trobo molt a faltar.

Les seves "brometes" o els piques que hi ha entre nosaltres els trobo a faltar.
I de pas també aquelles mirades que observes, veus que aixeca la mirada, esteu mirant-vos uns llargs segons i després aparteu la mirada alhora. AIXÒ ÉS EL QUE TROBO A FALTAR.

Al principi tot era molt lleuger, només companys, sense cap mal de cap de si està allà o aquí... res! Només bons companys, i ara.... casi es massa especial.
Ara ens comuniquem més, i no és que sigui converses de companys, també hi han d'altres. I com sempre la part "que va de guais", la que et don ganes d'engegar-lo a la m***a, però només per orgull.
També passa el moment de la paraula "junts" que dic jo.
Aquella que diu:

- Podem fer l'exercici junts? És que no l'entenc.

I sé perfectament que "junts" és una paraula com un altra del diccionari, però quan estàs enamorada és molt especial.

I bé, això és tot.