Intencions...

10è dia

- Blanca...

-Blanca...

Un lleu xiuxiueig a l'orella em va irrompre el meu somni profund, sense ser concient d'on i com em trobava, em vaig girar com si aquella acció m'allunyés de tots els destorbs, però la veueta no es va donar per vençuda i va començar a sacsejar suaument el meu cos, va ser en aquell moment quan la seva ma em va tocar l'espatlla que tot em va venir a la ment, i vaig tardar menys d'un segon en obrir els ulls i esbossar un somriure. El primer que el meu cap va percebre va ser el remor de les oles, i el blau intens dels seus ulls, després l'olor salada que és barrejava amb la seva olor.

- Són les sis i mitja.

Segurament era el primer dia que un ésser humà aconseguia despretar-me a aquella hora i de bon humor, de molt bon humor, no no entenia el perquè de l'hora i tampoc el volia entendre, el vaig abraçar i el vaig obligar a estirar-se amb mi, no s'hi va poder resistir...

- Blanca, em de tornar abans de que tots es despertin.

Odiava que tingués la raó.

Es va aixecar i jo li vaig estirar la mà perquè m'aixequés, i ho va fer amb tanta força que de cop la meva boca es trobava a centímetres de la seva i no vaig poder aguantar les ganes de bessar-lo, no va ser com els d'aquella nit, va ser un petó càlid, rítmic i lent, quan vaig obrir els ulls no vaig poder evitar mossegar-me els llavis al veure com em mirava.

L'un la costat de l'altre càminavem, jo inentava prestar atenció a la conversa que manteniem però les imatges, records i sensacions de la nit que acabava de passar m'ocupaven la major part del meu interés. Sense venir a compte em va agafar la mà el vaig mirar estranyada:

-No aniré enlloc.

-M'en vull assegurar.

Adorable.

No vaig poder evitar somriure.

Vam seguir caminant.

A escassos metres de l'habitació la tristesa m'envaïa, però uns crits em van distreure, ell es va aturar concient d'aquells sorolls familiars, que haviem experimentat feia poc, s'em va escapar el riure quan vam descobrir d'on provenien, d'una habitació amb la porta de diferent color i amb un cartell: " Monitors". Vaig començar a riure mentres identificava la veu de la Judit i en Pol em va tapar la boca amb la mà i em va fer el signe de silenci amb el dit, no s'estaven avorrint pel que sembla. Després el Pol s'em va apropar i a cau d'orella, em va dir:

- Jo m'ho vaig currar més , no?

Crec que em vaig posar vermella, però no vaig poder evitar dir-li:

- Faltava el champany...

Em va mirar fingint una cara de pena jo em vaig acostar li vaig donar un petó a la galta em vaig girar i em disposava a marxar a l'habitació quan vaig notar que m'estirava el braç:

- Prefereixo un altre tipus de comiat.

I no va tenir temps d'acabar la frase cuan els nostres llavis es van trobar en una sincronía absolutament perfecta, aquesta vegada amb la intensitat d'aquella nit, sense poder parar, els sorolls procedents de l'altra habitació es van esfumar només estavem jo i ell.

Realment el tio es bó fent petons.

Es va separar ell de mi perque jo no ho hagués fet mai, em va donar una palmada al cul i va marxar, em vaig quedar uns segons allà plantada sense reaccionar fins que la meva ment va proccesar que semblava imbècil i vaig entrar a l'habitació.

Realment el noi és bo fent petons.

Vaig caure al llit, però per més que ho intentava el meu cervell no era capaç de relaxar-se i no podia fer res més que repassar una vegada i una altra els moments viscuts aquella nit, i així vaig passar l'estona fins que la Berta es va aixecar.

Obviamnet ella es va enfadar moltíssim al saber que no l'havia informat de l'aventura d'aquella nit, però li va passar als cinc minuts, quan em suplicava que li expliques tot, i així ho vaig fer, també li vaig explicar l'aventura que tenien els nostres monitors, vaig riure durant una bona estona al recordar els crits de la Judit

Rarament, jo i la Berta arribavem puntuals al punt de trobada, i avui erem les primeres, poc a poc va arribar la gent i els monitors, no vaig poder evitar inspecionar el rostre dels nostres monitors; ell tenia un posat més alegre que el sobint i portava uns aires de superioritat difícils d'amagar, ella, no estava seria, mes aviat portava un somriure idiota a la cara que intentava dissimular, sense gaire èxit es clar. Vaig llençar una mirada de complicitat i ell va respondre amb un comentari arriscat:

-Estas molt contenta avui Judit!

En segons, ella es va posar vermella i a mi s'he m'escapava el riure per sota el nas.

- Calleu tots! Avui farem una acampada, pasarem la nit sota els estels.

Jo vaig pensar que ja n'havia passat una de nit sota els estels i havia sigut totalment immillorable.

A les quatre de la tarda ja feia dos hores que caminàvem, em sentia fatal, estava suada, s'em havien acabat els temes de conversació, em feia mal tot el cos ( almenys de cintura cap aball ) i, possiblement el que em feia més ràbia era que el Pol . en Santi i en Mario, seguien exactament igual de quan havien començat, parlant fluix i observant el mòbil d'en Pol, de cop en Mario es va acostar a mi i a la Berta :

- Puc parlar amb tu? - li va dir a la Berta.

Ella em va mirar amb cara de " no et vull deixar sola, però deixam deixar-te sola" i jo vaig afegir:

-  Tota teva - i li vaig picar l'ullet.

Em va sorpendre que en Pol no em vingués a dir res, no havia desenganxat el cap del mobil en tot el camí i més aviat semblava preocupat, però la veritata es que estava massa cansada per angoixar-me. 

Quan portàvem quinze minuts em vaig apropar , sense intenció de fer-ho, cap a en Mario i la Berta, vaig escoltar un tros de la seva conversa :

- Jo crec que li hauria de dir.

- Ja u sap Berta, però ell va venir aquí pensant que tot allò s'havia acabat.

- I no s'ha acabat?

- Es complicat...

En Mario va parar la frase en sec quan em va veure més aprop del compte.

Què s'ignificava aquella conversa, a qui es referien?

Vam arribar al lloc de l'acampada, els monitors van fer un foc, vam estendre els sacs de dormir i vam torrar núvols de sucre.  Per fi, en Pol va deixar en mòbil em va venir a parlar li vaig preguntar si li havia passat alguna cosa i em va dir que no, es va assentar al meu costat i em va passar la mà per l'esquena, jo vaig deixar caure el meu cap al seu pit , mentres els dos deixàvem  que els núvols de sucre es torressin, el panorama era ben bé de pel.lícula, un foc rojent envoltat d'adolescents amb els ulls brillants d'esperança i un somriure que era impossible d'extirpar, fins i tot l'Andreea feia bona cara, em vaig fixar amb la Judit, estava recolzada a l'espatlla d'en David, se la veia contenta mirant les flames d'aquell foc, com si entre elles pogués trobar alguna pregunta per les seves respostes incertes.

L'olor a sucre cremat, el silenci icònic,  l'escalfor del foc , el pit d'en Pol i la llum de les estrelles són l'últim que vaig recordar d'aquella nit.