Des de la biblioteca...

Capítol 7(b): CATA I YOONGI

(Holaa! aquest capi és continuació del capi anterior - 7(a): cata i yoongi- perquè els havia de publicar seguis però... haha no ha passat. Així que si no recordeu massa on ens havíem quedat, feu-li un cop d'ull al capi anterior perquè és la continuació del mateix dia però per la tarda).

_______________

CATA:

Amb un mal de cap terrible, vaig sortir de l'habitació amb lentitud i vaig anar lentament cap a la cuina per preparar-me un plat d'espaguetis. Sí, pensava esmorzar espaguetis. Tot i que, tenint en compte que ja eren quasi tres quarts de tres, allò es podia considerar un dinar.

Mentre esperava que l'aigua bullís em vaig asseure en una cadira de la cuina i vaig entrar a TikTok per passar l'estona. No volia fer res. Havia acabat exàmens i estava contenta per això, però aquesta setmana començava classes de nou i em feia molta mandra.

Mentre anava passant tiktoks amb desgana, una part de mi estava concentrada esperant a veure si apareixia una notificació que indiqués que el Jungkook m'havia parlat. Evidentment, la notificació no va aparèixer. Jo intentava no pensar en ell, però m'era impossible. Ja estava un altre cop fantasiejant amb què hagués passat si li hagués dit de venir a casa l'altre dia, després de enrotllar-nos a plaça Castilla. "Segur que folla superbé! Fa tota la pinta!" Això espero perquè si no... quina decepció. Després de revisar que les notificacions del whats continuaven igual, vaig colar els espaguetis, els hi vaig tirar oli i sal i vaig anar a menjar-me'ls al menjador, on em vaig trobar al Baekhyun tirat al sofà:

- Hola guapo.

- Holaaaaaaaa. - va dir arrossegant la veu - Estic mort nena.

- Ja veig.

- Què menges?

- Espaguetis.

- Jo vull.

- En queden. N'he fet de sobres. Però no hi ha salsa, tenim l'armari quasi buit. - Vaig afegir amb un toc trist.

- Fuck és veritat. Amb ressaca i menjant pasta sense salsa. Som la viva imatge de la decadència. - Va remugar mentre anava cap a la cuina. Després va tornar amb el plat de pasta i es va asseure a la taula amb desgana- avui al sopar haurem de parlar qui va a comprar demà i tal i... uf quina mandra el sopar d'avui.

- Per?

- Perquè el Jimin es queixarà. - va dir abatut i amb cara de culpabilitat- Perquè no vaig baixar les escombraries quan tocava i es va podrir l'orgànic i feia pudor. A més, he tornat a robar-li xampú.

No vaig poder evitar riure. En Baek era un desastre fent les feines de casa i el Jimin sempre es queixava d'ell. "No riguis, odio quan em renya." Vaig tornar a riure mentre s'aixecava per engegar la tele connectada amb l'ordinador. Crec que estava buscant una tel·lenovela danesa que mirava amb la seva mare. Abans de respondre-li vaig mirar el mòbil de nou. Res.

- Ja sé que ho odies, per això em ric. A més, a mi també em renya sempre, que jo també sóc un desastre. Ah, i has de saber que jo també li he robat xampú, no estàs sol en aquesta bronca.

- Ah! Seràs ratota! Però si tu no et dutxes ni al nostre lavabo!

- Ja però... Esque se'm va acabar i si li robo massa a la Marina se n'adona i em renya.

- Lladre. A mi també me'n robes?

- No. Perquè mai en tens.

Ens vam mirar i vam riure. "Som el pitjor que hi ha". No ho podíem evitar. En Baek i jo érem un desastre absolut, però bé, la Marina i el Jimin ens estimaven. A més, sempre que els hi robàvem coses després els hi compràvem de nou. No n'hi havia per a tant.