«Així que ara, Francis, medita bé les teues paraules. Probablement, seran les últimes.»
El regne de Daura és una utopia. En ell no hi tenen cabuda la pobresa ni la misèria; les seues gents nèixen, viuen i moren amb dignitat, i l'ombra de la guerra j...
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
Theo acaba de complir vint-i-cinc anys quan son pare, el rei Hanno, abdica per cedir-li la corona. Hanno havia sigut tan estimat com son pare, Gao, però, a diferència d'ell, d'haver pogut escollir el seu destí hauria preferit no ser rei, ni s'hauria casat, ni hauria tingut dos fills; d'haver pogut escollir, hauria marxat de Daura només complir disset anys i hauria buscat sort com a comerciant en algun dels estats veïns.
Però, com a únic fill del rei Gao, el seu destí estava segellat des d'abans de nàixer. Després de la llarga Guerra per la Llibertat del Poble de Daura, son pare va donar un gir complet a la forma com els seus avantpassats havien regit el país, i quedaria en mans de Hanno prosseguir amb aquest projecte. Així, la seua infantesa i joventut es van centrar en preparar-lo per succeir son pare.
I durant quasi trenta anys això era just el que havia fet. La seua honradesa li havia guanyat l'afecte de les gents de Daura, però, ara que el seu primogènit, Theo, ja era conegut per tot arreu i començava a guanyar-se la simpatia dels governants de la majoria dels països del continent de Numantiya, Hanno havia decidit que el seu temps com a monarca havia conclòs. Ell ja havia donat més de mitja vida per Daura, i desitjava viure la resta com sempre havia volgut: sense lligams, sense plans i sense protocols.
Els ulls de Theo estan plens de llàgrimes quan es mira a l'espill de cos complet que sa mare li ha dut fa una estona a l'habitació. Les luxoses robes que duu van pertànyer al seu iaio, que en pau descanse, desprès a son pare, i ara, en a penes unes hores, li correspondrà a ell lluir-les durant la Cerimònia de Coronació. El jove feia anys que somiava amb eixe dia, però, ara que per fi ha arribat, sent que el seu cor està ple de dubtes. «Seré un bon rei? Seré tan apreciat com el meu iaio, o esta vida m'amargarà com li va passar a mon pare i acabaré volent fugir-ne ben lluny?» La tela de la camisa blanca pesa massa, i la dels pantalons no es queda enrere. Es veu tan estrany, així vestit. No sol vestir amb teles tan cares, ni tan sols quan representa Daura en territori estranger. Estes peces de vestir pertanyen a una època de nobles egoístes i reis tirànics que el seu iaio va fer que quedara molt enrere, però a la gent de Daura li fa comboi que el seu monarca les duga de forma irònica el dia de la Coronació. Són com una mena de burla als terribles governants daurians que Gao va desterrar en arribar al poder.
«Però açò no té cap sentit. El meu país ja és pròsper i tothom viu bé. Per què he de fer referència a una època tan espantosa?»
Abans que els dubtes pesen més i facen més grans del que ja són els seus nervis, la porta del seu dormitori s'obre un poquet. Theo es gira just a temps per veure com la cabellera daurada de Derianda, la seua novia, desapareix pel l'obertura. Amb un sospir, el jove camina cap allí i obre del tot la porta. Derianda està enmig del passadís, ataviada amb un traje color esmeralda i unes sabates de tacó negres. Els ulls de la jove s'obren al màxim al observar a Theo amb les robes tradicionals.
—Estàs guapíssim —li diu, però ell no aconsegueix somriure. Ella, al adonar-se del seu gest, fa un pas endavant i l'abraça; però, com que Theo no li torna l'abraçada de volta, s'aparta de seguida per mirar-lo als ulls—. Què passa, reiet meu? Tan nerviós estàs que no pots ni abraçar-me?
