«Així que ara, Francis, medita bé les teues paraules. Probablement, seran les últimes.»
El regne de Daura és una utopia. En ell no hi tenen cabuda la pobresa ni la misèria; les seues gents nèixen, viuen i moren amb dignitat, i l'ombra de la guerra j...
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
*Paraula japonesa que es refereix a la llum del sol que es filtra a través de les copes dels arbres.
El que li acarona les galtes i els ulls tancats a penes són uns tímids rajos del sol naixent que travessen les copes dels arbres en aquell raconet del Bosc Maleït, però Francis sent com el pit se li omple de goig i esperança. Després de mesos baix terra, este breu instant és suficient per allunyar momentàniament de la seua ànima tot el que ha patit. Sap que no durarà massa; en qüestió de segons haurà d’acomiadar-se del món exterior i tornar a creuar la porta al nou món al que pertany, un forat a terra, amagat darrere un arbust enorme, espès i farcit de flor rosades. Per això gaudeix la calidesa de la llum com si li anara la vida en l’acte, que l’hi va; l’aferra amb força, tan intangible com és, i conté les llàgrimes que pugnen per travessar les seues parpelles tancades. Passarà molt de temps fins que puga tornar a caminar per la superfície de Numantiya, així siga al bell mig del Bosc Maleït; sent pena, sent alegria, sent impotència, però també sent ganes de viure fins a eixe dia i fins a altres més llunyans. No pensava que en tornaria a sentir.
—Francis —el crida Beun, que està darrere seu i sosté un fanalet d’oli encès—, hem de tornar ja. Si no els feèrics...
—Ho sé, ja vaig... —Francis obre els ulls i tracta de memoritzar tot el que l’envolta, en especial la sensació d’estar a l’aire lliure, així tot el que pot abraçar el seu camp de visió és forest.
El Bosc Maleït és exactament com el descriuen les velles històries; allà on es posen els seus ulls, sols hi ha naturalesa indòmita, reverberant, indestructible i resilient. Un indret sumptuós i tan lliure com el temps; una terra fèrtil, nodrida amb la llibertat de no haver segut mai conquerida per éssers humans egocèntrics. No el sorprèn que siga la llar dels temibles feèrics i d’altres criatures monstruoses de què els seus nous amics tunelians ha refusar parlar-li, ni que les forces malèvoles del rei de Draoskyana refusen endinsar-s’hi. Ningú amb dos dits de front hi passaria allí més que un breu instant, la por estrenyent-li el pit i mirant constantment al seu voltant, a l’aguait d’amenaces. Ell ho acaba de fer, amb plaer, a suggeriment d’Aryne, Beun i Màrius, que volien ajudar-lo d’alguna manera; i amb el bo de Beun guarint-li l’esquena, llest per a donar explicacions a qualsevol feèric a qui indignara la seua presència. Ara, ambdós xics descendeixen per un túnel estret i irregular de tornada al refugi del subsòl.
—Què? Estàs millor? —li demana Beun, optimista.
—Sí, molt. Moltes gràcies, Beun. Ho necessitava amb bogeria...
—De res, noi —li somriu el jove—. Nosaltres només eixim unes poques vegades al mes, sempre per a caçar i recol·lectar aliments i per a fer una incursió a alguna ciutat draoskyana. És el màxim que ens permeten els feèrics.
—També a la xicalla?
—Per suposat —afirma Beun, un deix de pesar en la seua veu—. És una qüestió de seguretat. Per a eixir a la superfície a caçar o recol·lectar u ha de tenir mínim tretze anys. Però perquè la canalla no caiga malalta fem una cosa... T’has fixat en els espills que hi ha venint cap aquí, en certs llocs dels túnels?
