«Així que ara, Francis, medita bé les teues paraules. Probablement, seran les últimes.»
El regne de Daura és una utopia. En ell no hi tenen cabuda la pobresa ni la misèria; les seues gents nèixen, viuen i moren amb dignitat, i l'ombra de la guerra j...
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
La Presentació oficial del príncep Francis a la societat dauriana ha anat, com cabia esperar, a la perfecció. Poc després de la posta de sol, la Sala de Balls del Palau vessa gent engalanada per a l'ocasió. Situades contra els murs dret i esquerre hi ha taules plenes de menjar i beguda. És una nit especial; tothom balla i xerra i riu feliç. Tothom menys el xiquet de deu anys que s'ha refugiat en el cantó d'un dels balconets que donen als Jardins Reials.
Assegut en terra, els braços prims envoltant-li els genolls ossuts, el príncep Royke observa amb ràbia com el príncep Francis juga per la sala amb els seus amics. Com no, la Presentació Oficial del xiquet a la seua escola, el dia anterior, també va eixir de meravella. Fins eixe moment, cap dels seus companys de classe havia sabut qui era Francis en realitat, i el xiquet duia dies nerviós per la reacció que tindrien quan se n'assabentaren. La nit anterior, per no fer enfadar son pare, Royke s'havia aguantat les ganes de dir-li que segur que li passava com a ell en Meddho: que ningú se l'empassaria ni voldria jugar amb ell, i que tot el temps li gastarien bromes pesades per riure-se'n.
Però, com no, a aquell mocós sempre li eixia tot bé. Ja va fer amics, bons amics, sense que aquells saberen qui era, i ara tots els seus companys de classe voletegen al seu voltant com abelletes en un camp de margarites. A Royke eixa imatge li fa vindre mal de panxa; no hi haurà al regne algú que l'odie, li tinga ràbia o senzillament no el suporta: tot el món ha d'adorar-lo i quasi besar el terra que trepitja.
I mentre Francis s'ho passa d'allò més bé en una nit que mai oblidarà, ell roman aïllat de tothom. Amb qui podria jugar, si no es duu amb ningú? Francis ho ha tingut sempre tan fàcil, vivint a la capital del regne on hi ha desenes de parcs i centres lúdics on conèixer altres xiquets. Però ell passa la major part del temps a Meddho, al cul del món, i allà l'única persona que gaudeix de la seua companyia, i no a sovint, és sa mare. La qual, per desgràcia, no pot estar amb ell esta nit, doncs, a causa de l'esquira que la idiota de la reina Enid li té, duu tres anys sense poder creuar les portes del Palau. Però Royke mentiria si no diguera que està més que acostumat a sentir-se fora de lloc entre estos murs, entre persones que no coneix i que l'ignoren, sembla que amb molt de gust.
Dels quaranta dies dels mesos numantiyans, ell està els últims vint en Meddho amb sa mare; els deu anteriors, son pare els passa allí, allotjat en un hostal de la ciutat, i ambdós ixen a passejar quasi cada vesprada. Sols la primera setmana del mes el príncep la passa sencera en Deuroth, però tampoc hi està a gust, doncs és en eixa interminable setmana al Palau quan els seus professors particular, per ordre de son pare, tracten d'ensenyar-lo a ser un príncep com cal. Amb un èxit inexistent, clar està, doncs Royke s'escapoleix de quasi totes les classes.
Quan se n'assabenta sa mare, qui coincideix amb son pare sols en el referent eixa qüestió, el castiga durant dies sense eixir al carrer a jugar, però al príncep no pot ser-li més indiferent la frustració dels seus pares. Ell va nàixer príncep, ningú ha d'ensenyar-lo a ser-ho; i, malgrat ser-ho, importa de veritat el seu títol si l'hereu de la corona, qui governarà sobre tot i tots, serà Francis?
