«Així que ara, Francis, medita bé les teues paraules. Probablement, seran les últimes.»
El regne de Daura és una utopia. En ell no hi tenen cabuda la pobresa ni la misèria; les seues gents nèixen, viuen i moren amb dignitat, i l'ombra de la guerra j...
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
—I ja està? —Els ulls de sa mare brillen amb coratge—. M'abandones així, sense més? Després de tot el que he fet per tu, de tot el que he sacrificat, te'n vas a viure amb ell?
—Sí.
Royke li dóna l'esquena. Totes les pertinences que li quedaven en Meddho li han cabut en la bandolera, que es penja al muscle davant la mirada, ara impotent, de sa mare. El príncep sap que ella ha pressentit durant anys l'arribada d'aquest moment i que, ara que està succeint, no se'l pot creure, ni vol acceptar-lo. Però ell està tranquil: per molt que a sa mare li dolga el comiat, i sap que li dol, és massa orgullosa com per intentar fer-lo canviar de parer. Així quan ell li ha deixat clar que quan ixca per la porta no es veuran en molt de temps.
Mentre el rei Theo visca, Derianda té prohibida l'entrada al palau reial, i Royke no té intencions de tornar a posar els peus en Meddho. Però açò no és, ni molt menys, un comiat definitiu. Ha de semblar-ho, però el príncep té clar que, d'ací a un temps encara per determinar, el seu camí i el de sa mare tornaran a creuar-se. En unes circumstàncies, això sí, espera que molt més benèvoles per a ambdós.
Malgrat el dramatisme del moment i la tensió que es respira entre mare i fill, a Royke li fa gràcia l'actitud ofesa i ferida de sa mare. Com si no fora culpa seua que hagen arribat a aquest punt d'inflexió. Com si ell no haguera après males arts de la millor mestra. No és, tampoc, que ara de sobte són pare siga sant de la seua devoció, però ella, sens dubte, l'ha superat en quan a perversitat. I ara ella, que sempre li deia que no suportaria veure'l en bons termes amb Theo, haurà d'enfrontar-se als seus pitjors malsons.
Royke la coneix tan bé que pot llegir-li el pensament: el considera un pocavergonya i un desagraït, i li dol reconèixer als seus ulls verds eixa mirada altiva tan idèntica a la seua. També estarà maleint el fet que just en el caràcter li haja semblat a ella, i s'estarà preguntant per què no podia haver-ho fet, en canvi, en el físic, en lloc de ser un doble del Theo.
El que Royke no li dirà a Derianda, almenys de moment, és que la seua decisió de traslladar-se a Deuroth té el mateix objectiu que ella ha perseguit durant tota sa vida. I que, amb un poquet de sort i una miqueta d'auxili de les males arts que ell ha perfeccionat en l'últim any, és qüestió de temps que ambdós l'aconseguisquen.
—Que et faja profit viure amb eixe miserable! —escup Derianda.
—Ja ens veurem, mareta —refusa el príncep amb tota la tranquil·litat del món, i abans que Derianda encerte a dir-li tots els malnoms que se li estan passant pel cap, travessa el llarg passadís que condueix a la porta de la casa, la creua i la tanca darrere seu.
A fora de la casa vella i desarrelada l'espera Kuio, el seu cavall negre, que el va dur fins allí des de la capital fa un parell de dies. Li'l va regalar son pare, en acte de bona voluntat, quan va complir els setze anys, i des de llavors príncep i cavall no s'han separat ni un sol dia.
